Balanç de la Diada

És un mal auguri que, al costat de la minvant participació –41.500 manifestants a tot Catalunya, segons xifres oficials–, un dels fets diferencials de la Diada d’aquest any hagi girat entorn de la líder d’Aliança Catalana, Sílvia Orriols, que aplaudida o xiulada ha aconseguit la quota de protagonisme que volia. I encara sort de la pluja que ho ha aigualit tot. L’amenaça de la ultradreta és, sens dubte, un neguit gens menor, tant a Catalunya com a Espanya i a tot Europa. Però precisament perquè resulta inquietant, no es pot ignorar ni se li poden donar ales.

L’intel·ligent seria –és– abordar amb respostes serioses i factibles, sense falses promeses populistes, el malestar popular que la ultradreta capitalitza de manera demagògica. Quines són les qüestions que Aliança i Vox exploten demagògicament? L’increment poblacional fruit d’un nou flux migratori, la consegüent tensió dels serveis socials bàsics –educació, sanitat, atenció a la pobresa...–, la disminució de l’ús social del català –en el cas de Vox, la suposada discriminació del castellà a l'escola, una lluita en la qual compta a favor amb la justícia, com s'ha vist de nou amb el TSJC– i la por a les diferències culturals i religioses –amb la islamofòbia com a bandera–. No són assumptes ni menors ni fàcils.

Davant d’aquestes realitats, cal parlar clar: no hi ha una vareta màgica per arreglar reptes d’aquest calibre, que, d’altra banda, no són exclusius de Catalunya. Toca explicar, d’entrada, que en cap cas es poden abordar qüestions socials, econòmiques o identitàries complexes com aquestes buscant culpables fàcils, sovint els que no tenen com defensar-se. Tots tenim memòria encara prou recent de barbàries històriques contra col·lectius convertits en bocs expiatoris. Ara farà 50 anys de la mort del dictador Franco i aquest setembre n’ha fet 80 de la fi de la Segona Guerra Mundial i l’Holocaust. No hauríem d’oblidar.

Catalunya, dins d’una Europa que trontolla, té una societat complexa i plural que, gràcies a un règim democràtic amb mig segle de vida, demana necessaris equilibris, pactes i consensos si vol seguir avançant en sobirania i progrés. Convertir els debats en lluites polaritzades de bons i dolents sempre acaba malament. La cohesió social, basada en la preservació de la convivència com a principal tresor, ha de ser la norma. Una norma que Aliança i Vox se salten olímpicament cada dia, amb declaracions inflamades, convertint ciutadans desconeguts i veïns pròxims en enemics mortals. Aquesta actitud cal denunciar-la sense embuts. En aquest sentit, el clima que s’està instal·lant a Espanya és un altre mal auguri.

Però més enllà de denunciar la demagògia de la ultradreta, cal entrar en els debats sectorials crítics –immigració, llengua, serveis socials, però també turisme, energies verdes, mobilitat, creació de riquesa– aportant polítiques concretes i fent pedagogia de les dificultats i de la necessitat de respectar tothom, pensi el que pensi, vingui d’on vingui. És igual com el que ha passat amb el Procés, quan de manera dura i dolorosa es va aprendre que cal llegir bé la realitat social si de debò es vol transformar-la. El realisme polític és un company de viatge necessari. Els ideals es treballen dia a dia, conversa a conversa, acord a acord. I els que sembren la discòrdia formen part del problema.