Benvingut el Pacte Nacional per la Llengua
L'ús social del català ha retrocedit els darrers anys de manera significativa i ara mateix només és la llengua habitual d'un 32,6% de la població, 14 punts menys que fa vint anys. Aquesta situació objectiva demana una resposta tan unitària com sigui possible i un replantejament de les polítiques lingüístiques per adaptar-se a la nova realitat. Això és el que es va començar a treballar el 2021 amb Pere Aragonès de president i ha culminat aquest dimarts amb la signatura del Pacte Nacional per la Llengua per part del Govern –encapçalat ara per Salvador Illa–, partits i entitats. El president Illa ha anunciat que es destinaran 255 milions aquest any a l'impuls de la llengua, i s'ha fixat l'objectiu de sumar 600.000 parlants més en el pròxim quinquenni. Benvingut, doncs.
Per desgràcia, en la fotografia de família que s'ha fet a l'Institut d'Estudis Catalans no hi era tothom. Especialment sensible és l'absència del principal partit de l'oposició, Junts, i també de la CUP. La no implicació dels juntaires contrastava amb la presència a l'acte de l'expresident Jordi Pujol, un gest amb el qual es desmarca de la seva família política i referma la seva aposta històrica pel consens en determinades matèries, com ara la llengua –i també la immigració–. En canvi, cal remarcar la presència d'entitats com Òmnium Cultural o Plataforma per la Llengua, que sí que han entès la transcendència de l'acord.
L'argument que ha donat Junts per no sumar-s'hi és que vol esperar la reacció del Govern a la previsible sentència del Tribunal Constitucional contrària a la immersió i a favor de la imposició del 25% mínim de castellà a l'escola catalana. Però això és barrejar naps i cols. Més enllà de la rellevància del fet que el Pacte defineixi el català com a "llengua vehicular normal del sistema educatiu", el seu valor és precisament demostrar que hi ha un ampli consens en la societat catalana a favor de la llengua pròpia, i que, per tant, es tracta d'una carpeta que s'ha de treure de la picabaralla partidista. Perquè només d'aquesta manera el català podrà superar els enormes reptes que té al davant. La resposta a la sentència també haurà de ser el màxim d'unitària, o no serà efectiva. I ja sabem que amb la dreta espanyolista no s'hi pot comptar.
Cal ser conscients que un dels efectes no desitjats del Procés va ser que l'espanyolisme va aprofitar per vincular el català amb l'independentisme, és a dir, amb una ideologia política concreta. I per molt que ens dolgui, molta gent, més de la que voldríem admetre, va caure en el parany. Despartiditzar la qüestió de la llengua no significa despolititzar-la, perquè al final tot és política, sinó deixar clar que el català és una cosa de tots, i no només d'una part. I que més que un problema és una solució. El català només sobreviurà si és capaç de guanyar nous parlants que tindran altres llengües i cultures d'origen, i per fer-ho s'han de construir passarel·les i oferir les màximes facilitats.
El Pacte Nacional neix coix, però esperem que sigui una tara passatgera i que aviat es pugui dir que el 80% de la societat catalana en forma part d'una manera o una altra. Qualsevol altre escenari sempre serà una mala notícia.