Buscar totes les maneres d'evitar viure a Pottersville

Una de les pel·lícules emblema de Nadal és, de sempre, Que bonic que és viure, la tendra història d'un home, George Bailey, que regenta una mena de caixa d'estalvis que té una cooperativa per construir habitatges per a gent humil i que és assetjat pel ric del poble, el senyor Potter, el somni del qual és que la ciutat porti el seu nom, Pottersville, que tot sigui seu i que els pobres visquin en la indigència i sense cap possibilitat de sortir-se'n. El film de Frank Capra representa uns valors, en el marc del capitalisme humà, similars als del Conte de Nadal de Dickens. La responsabilitat social, la humilitat, l'empatia amb els desfavorits. Pottersville, que ressona cada cop més al present, és, en canvi, la gran metàfora del capitalisme salvatge i la inhumanitat.

Vivim en un moment en què la crisi residencial té unes dimensions cada cop més preocupants i la metàfora de la cinquantena de persones vivint encara avui sota un pont a Badalona n'és una mostra poderosa. Aquesta gent són la punta de l'iceberg d'un problema cada cop més evident. Hi ha tota mena de casuístiques, però clarament hi ha una falta d'habitatge de lloguer assequible que permeti fer front a emergències com aquestes. Perquè, de fet, ja fa temps que vivim en una emergència continuada i les entitats no donen l'abast per oferir refugis temporals a la gent que es queda sense casa.

Totes les administracions, des de les municipals fins a l'europea, estan competint per veure qui promet fer més pisos, però sabem que tirar endavant aquest procés no és senzill. No només perquè cal tenir sòl disponible, promotors públics o privats que facin la inversió i un temps raonable de construcció. Molts cops el problema també són els terminis burocràtics i la falta de figures mixtes que assegurin que els habitatges seran de lloguer públic i accessible durant molts anys. Els privats molts cops no hi estan interessats perquè no els surt prou rendible, i les administracions tenen un ritme molt lent de presa de decisions i de gestió que molts cops les fa poc operatives.

Per això mateix, una sèrie d'entitats d'arreu de l'Estat, algunes també de Catalunya, estan treballant en una proposta legislativa per regular les housing associations, un tipus d'entitat privada però d'interès públic que funciona en molts altres països d'Europa precisament promovent lloguer públic accessible. A Espanya, tot i que hi ha cooperatives i entitats que una mica fan aquest paper, falta una regulació clara que ajudi a fer que aquestes entitats puguin rebre un millor finançament, element clau no només per a la construcció sinó també per a la gestió posterior. La llei permetria incentivar aquest model amb garanties antiespeculatives i amb una definició clara de quin seria el límit dels seus beneficis. En principi, es tracta que siguin organitzacions privades sense ànim de lucre i, tot i que poden tenir capital privat o públic, al treballar en un marc molt regulat poden accedir a finançament públic directe o indirecte i també a incentius fiscals.

És un model que funciona bé a Holanda, a França, a Àustria... És necessari incentivar-lo també a Espanya, i per això cal que hi hagi una llei que l'empari. La crisi residencial no permet gaires més demores si no volem acabar, efectivament, vivint a Pottersville.