Ni amb catifa vermella
S'ha tornat a evidenciar l'optimisme naïf de Donald Trump amb Vladímir Putin. L'autoconfiança exagerada del president estatunidenc no és suficient per estovar la determinació imperial del seu homòleg rus, una bèstia de poder que s'ha imposat la missió de tornar la grandesa a Rússia. La cimera d'Alaska, amb catifa vermella inclosa, més enllà de donar legitimitat a l'invasor d'Ucraïna, aparentment ha servit per a ben poc. Putin n'ha sortit satisfet i fins i tot s'ha permès bromejar amb una cita amb Trump a Moscou. Trump, en canvi, n'ha sortit emmurriat i ha citat dilluns a la Casa Blanca el president ucraïnès, Volodímir Zelenski. Esperem que aquesta vegada no sigui per esbroncar-lo en públic.
La pau a Ucraïna no és cosa de bufar i fer ampolles, com en més d'una ocasió ha deixat entendre Trump. Està en joc el futur d'Europa i de Rússia, que no és poc. Zelenski és Europa, representa Europa, d'aquí que estigui rebent el suport explícit dels seus màxims líders: el francès Emmanuel Macron i l'alemany Friedrich Merz, nucli dur de la UE, i també el britànic Keir Starmer. Quan aquest dilluns Trump parli amb Zelenski, ho estarà fent també amb l'Europa que sembla menysprear, com si fos un decadent club de vells amics als quals no cal fer massa cas. Així és com el líder estatunidenc ens observa.
Les claus d'un alto el foc, que a més Trump ara diu que no cal, i d'una futura pau són la sobirania ucraïnesa, les seves fronteres territorials i la seva seguretat. Tots tres punts són claus per al conjunt d'Europa. Especialment el tercer. Sense una Ucraïna amb plenes garanties de seguretat i, per tant, lligada a l'OTAN en una UE militarment reforçada, no hi haurà cap garantia que Rússia tard o d'hora torni a presentar batalla. L'agressivitat de Putin ha quedat demostrada. En aquest punt, a priori Trump no sembla disposat a mantenir una forta aposta atlantista, i encara menys a incloure-hi Kíiv. No vol un afront al seu amic Putin. El vol més al seu costat que del cantó xinès. I Putin està fent valer la seva privilegiada posició geoestratègica entre Occident i Orient. D'altra banda, la democràcia autoritària de Putin i el seu rol de líder fort i omnipotent ja semblen bé a Trump, que en aquest punt l'admira i l'enveja. Ell també s'està atorgant cada cop més mans lliures.
Putin, doncs, es voldrà cobrar bé la pau a Ucraïna. No té pressa i té molts punts per sortir-ne reforçat, tant de portes endins –amb guanys territorials– com de portes enfora, amb una lucrativa i simbòlica posició de cruïlla en la pugna EUA-Xina. Vol ser rebut amb honors i bona sintonia tant per Trump com per Xi, i treure'n profit. En canvi, Ucraïna-Europa, lligats militarment a Trump, tenen menys bones cartes, el temps els juga en contra i, malgrat els esforços, no tenen prou unitat d'acció.
Aquesta és la crua realitat. Si, d'una banda, queda clar que Trump no se n'està sortint tan de pressa com volia ni ha aconseguit que el gest d'Alaska fos decisiu, de l'altra també queda clar que la seva ansietat per canviar el tauler internacional al seu caprici, a cops d'aranzels i de la llei del més fort, el fa poc o gens fiable per a Europa i Ucraïna, que són ara mateix la part dèbil. Trump és avui un aliat incòmode i imprevisible. ¿Fins a quin punt Kíiv i l'eix París-Berlín-Londres seran capaços de pressionar-lo a fons per una pau justa i duradora?