23/12/2022

Confrontació o diàleg educatiu?

El món escolar continua tensat. La fi del trimestre ha vingut acompanyada d'un nou anunci de vaga per part dels sindicats. No és la millor manera d'acabar l'any ni serà la millor manera de començar-lo. Les reivindicacions laborals són legítimes, però hi ha també un legítim cansament de bona part de la comunitat educativa per la inestabilitat que poden comportar més aturades. El curs passat ja hi va haver una inèdita tanda de sis dies de vaga que van trasbalsar escoles i instituts. Feia temps que no es donava una protesta així. El seguiment mitjà als centres públics va ser del 14,3%. Va anar de més a menys: el primer dia (15 de març) s'hi van sumar un 33% dels mestres, mentre que a l'última jornada (30 de març) van fer vaga el 8,9%. A principis de l'actual curs, davant d'una altra convocatòria sindical, finalment hi va haver acord entre la conselleria i els representats laborals i es van desconvocar les aturades. Va ser un bon inici: mestres i professors de l'escola pública van recuperar l'horari d'abans de les retallades (els de primària han tornat a fer 23 hores setmanals de classe, i els d'ESO, 18), cosa que va suposar la incorporació de 3.500 docents nous. Van quedar pendents demandes com que el complement salarial es torni a cobrar al cap de 6 anys de feina (i no als 9 com ara), que els més grans de 55 anys puguin fer 2 hores menys de classe i que s'estabilitzés els interins. I en paral·lel ha anat agafant força la preocupació de fons sobre la qualitat del sistema: en concret, sobre què cal fer per millorar el nivell general vistos els preocupants resultats de les proves de competències bàsiques. La pandèmia va fer baixar el llistó i, lluny de recuperar-se, els nois i noies continuen anant cap avall en coneixements. De fet, la cosa ve de lluny: els experts fan constar que fa vuit anys que els resultats estan estancats.

Cargando
No hay anuncios

És en aquest context d'alerta, per tant, quan és més necessari el diàleg per tornar a avançar, que arriba l'augment de la pressió negociadora per part dels sindicats. La realitat és que si s'entra de nou en una dinàmica de confrontació, difícilment es podrà encarrilar una solució per força complexa, que demana sumar esforços en lloc d'extremar diferències. Segurament és tan important l'increment de mitjans i, per tant, les condicions de feina, com buscar la manera de donar autonomia als equips de mestres –calen solucions ad hoc per a centres molt diversos– o, també, abordar els problemes d'inequitat del sistema, que són clarament a l'arrel dels mals resultats generals. La distància entre escoles i instituts amb alumnes amb entorns familiars benestants i els que tenen alumnes de famílies en situacions precàries no ha fet sinó incrementar-se.

Així doncs, sense renunciar a drets ni a reivindicacions laborals comprensibles, es fa imprescindible no posar tot el focus en el capítol dels greuges i, en canvi, des del diàleg honest i constructiu per totes les parts (sindicats, associacions de mestres, conselleria, famílies i experts), injectar al debat un punt d'optimisme educatiu.