Morts al carrer: què fem amb els sensellar?
La crisi de l'habitatge té en el sensellarisme la seva cara més fosca. Ignorar-la no és cap solució. Deixar-los morir de fred és una vergonya. Això és el que, com a societat, estem fent.
Aquests dies, amb l'onada de fred, s'han produït dues morts consecutives a tocar de les nostres llars: una a Badalona i una a Barcelona. A la capital, en les últimes cinc setmanes (desembre i gener) cinc persones han perdut la vida al carrer, on dormien. El que tenien, però, no era ben bé vida, era un malviure, una subsistència al límit. Han estat víctimes del fred intens. No hi haurà minuts de silenci per aquests morts abandonats a la seva mala sort, a la seva desgràcia. Passaran a formar part de les estadístiques de la misèria anònima. Res més?
Les darreres setmanes hem viscut la polèmica del destí incert dels desnonats de l'antic edifici escolar B9 badaloní. L'alcalde de la ciutat, Xavier García Albiol, senzillament se'ls volia treure del damunt. Van anar a parar sota un pont. La intervenció conjunta del Govern i les entitats socials va donar sortida a molts dels afectats. No a tots. Amb el fred, l'Ajuntament al final va habilitar un pavelló allunyat del pont i sense llits. Després de les queixes, hi ha posat llits. Només la pressió de les entitats i de l'opinió pública ha fet reaccionar l'ajuntament badaloní, que ha respost arrossegant els peus. En el cas barceloní, a remolc d'uns protocols de temperatures massa estrictes, no s'han activat mesures extres contra el fred al carrer fins a aquest dimarts al vespre.
Tenir una llar és sinònim de tenir una vida mínimament digna. Ja sabem que hi ha molt infrahabitatge i molta precarietat dins les cases. Però quan et quedes a la intempèrie, sense sostre, sovint ja no hi ha marxa enrere: has entrat en la marginalitat definitiva. Llavors, per estrany que sembli, encara que estiguis exposat a totes les mirades, esdevens invisible per a la majoria. Hem normalitzat la pobresa dels sensellar, dels que arrosseguen per la vorera un carro carregat de ferralla i andròmines, dels que mengen i dormen i ho fan tot al carrer. Sí: també dels que hi moren.
Deixar morir gent al carrer hauria d'avergonyir els responsables polítics i el conjunt de la societat. Tenim un problema si ho acceptem com si no passés res. Què ens passa? ¿Com podem explicar als nostres infants aquesta ceguesa moral? ¿Com justificaran alguns responsables que no cal ajudar-los sinó que toca expulsar-los, cosa que a la pràctica vol dir deixar-los al carrer o, fins i tot, com estem veient, exposar-los a la mort? La tendència dels relats ideològics de l'extrema dreta que estan contaminant el debat consisteix a desqualificar el discurs humanitari com a bonista woke, un adjectiu menyspreador cap als que senten empatia, compassió o solidaritat amb els desvalguts que es veuen abocats a la mala vida de carrer.
Els serveis socials públics es queden curts. Les entitats associatives d'ajut no donen l'abast i fa temps que denuncien la situació. Cal exigir-nos col·lectivament menys demagògia ideològica i més acció humanitària de quilòmetre zero, més solucions a les nostres ciutats. Les persones sense llar per sobre de tot són persones.
