En un context de creixent pressió poblacional –en la Catalunya dels 8 milions, cada any se sumen 100.000 nous usuaris al sistema mèdic–, avui al nostre país hi ha més de 200.000 persones a l'espera d'una operació, més de 200.000 pendents d'una prova i més de 500.000 fent cua per a una primera visita amb un especialista. Aquestes xifres, a les quals ha tingut accés l'ARA, ja parlen per si soles, però per avaluar realment la magnitud de la qüestió cal fixar-se és en el temps d'espera.
En el cas d'intervencions importants, després de la covid-19 s'ha fet un esforç notable, de manera que, de les persones que han de passar per quiròfan, només 1.318 fa més d'un any que esperen. Estem, doncs, en percentatges semblants als del 2019. En canvi, el que passa amb les proves diagnòstiques i amb les visites a l'especialista és força més greu: els catalans esperem de mitjana 80 dies en el primer cas i 102 dies en el segon, quan el temps màxim fixat és de 30 dies si és un cas de prioritat preferent i de tres mesos si és prioritat ordinària. En l'actualitat, les especialitats més saturades són al·lèrgia, otorrinolaringologia, urologia i traumatologia. Els testimonis que recollim al dossier del diari són expressius de les contraindicacions mèdiques i psicològiques que en molts casos comporta tant temps de demora.
És veritat que el sistema català és força transparent pel que fa a la informació sobre les llistes d'espera, cosa que no passa en altres latituds de l'Estat, en especial a Madrid, on mana l'opacitat. Les xifres d'Ayuso no són creïbles. Cal recordar que, durant la pandèmia, la notificació de contagis i defuncions relacionats amb la covid ja va aixecar polseguera, amb Madrid de nou com a epicentre de la polèmica. El maquillatge de dades segueix a l'ordre del dia: és una presa de pèl i una falta de respecte als malalts.
Així doncs, el fet que Catalunya sigui la comunitat més exhaustiva a l'hora de comptabilitzar els seus dèficits d'atenció als pacients té més a veure amb una notable falta de transparència dels altres que amb la realitat factual: qui més declara pot semblar que és qui pitjor funciona. Tot indica que no és així. La sospita és que el recompte d'algunes comunitats deixa molt a desitjar. Però fer valdre l'"i tu més" no resulta gens consolador.
Sigui com sigui, cal posar remei a la situació. Quina és la solució a aquest problema enquistat? Com resulta prou evident, i atenent la queixa recurrent dels professionals, el camí de sortida en bona part passa per un increment dels recursos humans i econòmics. El sindicat Metges de Catalunya fa temps que alerta de la falta de professionals al sistema. També resulta evident la necessitat d'enfortir l'atenció primària i, en paral·lel, la coordinació entre els CAP i els hospitals. Estem, en conjunt, davant d'un sistema sanitari que viu en tensió per la demanda i que, per tant, fa temps que exigeix una transformació que no acaba d'arribar.
El que cal, doncs, és posar fil a l'agulla per enfortir el sistema i revertir les esperes. I no només per respondre mèdicament com cal a la ciutadania, sinó també per garantir el prestigi de la sanitat pública catalana, que ara mateix comença a trontollar.
