Demografia i habitatge: la teranyina catalana
Una de cada deu persones que viuen avui a Catalunya (9,7%) van arribar entre el 2021 i el 2023. La xifra (780.639 persones) inclou estrangers (la majoria), persones d'altres punts de l'estat espanyol (un nombre clarament més baix que en altres períodes) i catalans que havien marxat i van tornar (un 10% del flux d'entrades en aquests tres anys: és a dir, 40.710 persones). Les dades corresponen al cens de població i habitatges del 2024 que ha fet públic aquest dijous l'Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat). En conjunt, i en termes absoluts, l'increment poblacional ha suposat 700.000 nous habitants des del 2014, fins a arribar als actuals més de 8 milions d'habitants, ja que a les arribades cal restar-hi la mortalitat i l'emigració.
Superada la pandèmia, l'atracció de persones vingudes de fora s'ha tornat a disparar. Malgrat l'augment dels problemes d'acollida per la tensió dels serveis socials (sobretot salut i educació), l'economia i la societat catalanes tenen un dinamisme i una capacitat d'atracció més que notables. Catalunya és una de les regions d'Europa on els fluxos d'arribades són més intensos. Venen cada cop més treballadors qualificats (els anomenats expats) i han tornat a arribar molts treballadors poc qualificats a fer feines imprescindibles en els sectors del turisme, les feines de la llar i la cura de les persones.
Aquesta pressió demogràfica, sumada a la superpoblació flotant turística, està accentuant el problema de l'habitatge i, a cavall seu, la mobilitat territorial: una quarta part dels ciutadans s'han vist obligats a canviar de municipi en el mateix període (2021-2023), un fenomen que afecta especialment els joves. Però no és exclusiu d'ells. Les polítiques per frenar l'especulació i per incrementar el parc immobiliari, tot just encetades, encara està per veure fins a quin punt aconsegueixen revertir el problema de l'accés a l'habitatge.
El problema de l'habitatge és, ara mateix, la preocupació principal de la població i de la política. És una necessitat bàsica que no està ni de bon tros garantida de manera universal. Atesa l'extrema dificultat per trobar un lloc on viure, els infrahabitatges estan a l'ordre del dia. És una situació que ve de lluny i que els darrers anys no ha parat d'accentuar-se. La Federació d'Associacions de Veïns de Barcelona (FAVB) ha donat a conèixer, també aquest dijous, un cens de 8.000 pisos amb deficiències estructurals en diferents barris de la ciutat, amb gent vivint-hi en condicions precàries d'higiene i seguretat.
Aquest ràpid increment poblacional, que si segueix la tendència actual ja es veu que superarà les xifres de principis de la centúria –de fet, estem en ple segon boom demogràfic del segle XXI–, està situant la societat catalana en una greu crisi d'habitatge que cal abordar amb mesures de xoc i polítiques a llarg termini que combinin noves formes de regulació del mercat i dels preus (sense trencar els legítims drets dels propietaris) i la ràpida reactivació de la construcció, amb la participació activa de les administracions i dels promotors, a més dels gestors de l'habitatge. El repte és majúscul.