El desgel avança, potser que ens anem adaptant al que vindrà

La nevada d'aquest cap de setmana no ens ha de fer perdre la visió de conjunt. De fet, el cert és que les estacions d'esquí catalanes no han pogut obrir perquè la neu ha arribat molt tard i fins ara no n'havia caigut prou. És una situació que es va repetint molts anys i que serà més habitual en els pròxims anys. El que expliquen tots els científics a partir de les dades de les quals disposem fins ara és que l'escalfament es nota més en alta muntanya –al Pirineu ha pujat un 4% a les cotes altes en els últims 175 anys, i a més la serralada ha perdut ja el 95% del gel, que es va fonent i no es renova, de manera que el 2050 ja haurà desaparegut del tot–. Així les coses, encara que ara mateix aturéssim de cop l'emissió de gasos d'efecte hivernacle –cosa que seria desitjable per moltes raons però que no portem camí de fer; al contrari, estan augmentant encara més–, el desgel de les glaceres no s'aturaria, ni tampoc el de l'Àrtic, cosa que sens dubte provocarà un canvi en el clima global en moltes parts del món.

Sabem el que passarà perquè en part ja està passant. Fenòmens com ara l'última DANA a València, per exemple, seran més freqüents. Tot l'estiu hem estat publicant que la temperatura de l'aigua del mar pujava a nivells de rècord històric i aquest mateix desembre s'han tornat a batre rècords a les Medes, per això la gota freda és cada cop més intensa. Els experts avisen que el desgel de les glaceres alpines provocarà, com ja fa en algunes zones dels Andes, els Alps o l'Himàlaia, més allaus i, en un futur pròxim, una baixada del cabal d'aigua dolça dels rius. A més, el desgel de l'Àrtic canviarà els corrents marins que regulen el clima, i el de l'Antàrtida pot contribuir a una pujada sobtada del nivell del mar que trigarà uns anys però que veuran els nets dels pares joves d'avui dia.

Vistes així les coses, el que és urgent és que ens comencem a preparar per al que vindrà. Sense alarmismes però amb una resignació proactiva per combatre els pitjors efectes. Moltes de les infraestructures que ens calen necessiten molts diners, temps i una planificació a llarg termini. Poden passar anys, per exemple, fins que no estiguin acabades les obres per treure les vies de tren que ara passen per la costa, o per remodelar i eliminar les construccions dels passeigs marítims, o per remodelar les voreres de totes les rieres, o per adequar les alertes per donar seguretat a la població. Hi ha molta feina per fer que necessita una estratègia clara i sostinguda en el temps. Sabem, perquè ho estem patint a Rodalies i en altres grans infraestructures, que des que s'aprova una obra pública fins que s'executa poden passar dècades. Per tant, no tenim gaire temps i abans de res cal arribar als consensos del que és necessari i urgent. La situació internacional els pròxims anys pot no ser gaire favorable –l'extrema dreta està guanyant terreny als Estats Units, a Alemanya i l'Índia– i té una perillosa tendència negacionista que pot agreujar el problema, però hem de posar els llums llargs i pensar ja en com volem que sigui el país d'aquí 50 anys. Ja fem tard.