Deures per al ministre Castells

Les universitats demanen tenir més autonomia al futur ministre, que no controlarà la política de recerca

El sociòleg Manuel Castells es perfila com a nou ministre d'Universitats a proposta d'Unides Podem en el primer govern de coalició de la democràcia a Espanya. El seu prestigi intel·lectual, la seva llarga trajectòria internacional (24 anys a Berkeley) i el seu coneixement de primera mà del món acadèmic –tant de fora com d'aquí, com a professor de la UOC– han generat unes altes expectatives que, de fet, no fan sinó afegir pressió a aquest científic social que finalment ha fet el salt a la gestió política. Una pressió que ja està sentint fins i tot abans d'accedir al càrrec. Perquè el sector universitari fa temps que reclama més recursos, més autonomia de gestió i contractació i una aposta valenta per la recerca. Tres demandes amb les quals Castells està plenament identificat, com ha defensat sovint de manera pública. Una altra cosa és quina serà la seva capacitat de maniobra al capdavant d'un ministeri que, ja per començar, neix coix de la pota investigadora (al contrari del que passava ara i del que és una tendència mundial, la cartera de Ciència i Investigació sembla que anirà de nou a part). Caldrà veure, també, quina és la seva capacitat d'influència interna en l'executiu de coalició presidit pel socialista Pedro Sánchez a l'hora d'aconseguir recursos pressupostaris. I quina interlocució estableix amb els governs autonòmics, que tenen traspassades les competències universitàries.

En qualsevol cas, davant la notícia de la imminent incorporació del professor Castells al ministeri, el món universitari s'ha posat ràpidament les piles des de la creença que potser, aquesta vegada sí, hi ha una oportunitat de debò perquè es produeixi un canvi en la governança dels centres universitaris, històricament encotillats per una legislació antiquada i poc flexible (la legislació general sí que depèn del govern espanyol), cosa que ja fa temps que els suposa un desavantatge competitiu a l'hora de retenir i atraure talent internacional, tant en el terreny de la investigació com de la docència. ¿Fins on serà capaç Castells de fer possible el canvi? De fet, el seu predecessor, Pedro Duque, ja tenia un esborrany de llei preparat que, amb Castells, pot anar encara més enllà del previst.

Els reptes són grans i urgents. I de fet cada cop són més les veus que, més que no pas un gran consens fet d'equilibris per acontentar els diferents sectors, demanen una forta sacsejada que vingui tant de la mà d'una nova legislació com d'una clara aposta pressupostària. Només així es pot trencar la dinàmica d'un sistema funcionarial endogàmic que a Catalunya, segons dades de l'Observatori del Sistema Universitari (OSU), ha suposat que avui l'edat mitjana del professorat universitari s'aproximi als 60 anys i la presència de personal docent i investigador (PDI) de menys de 30 anys hagi disminuït un 50% en els últims 10 anys a les universitats públiques. La situació, doncs, és crítica. No hi ha renovació, cosa que es nota molt en la falta de dinamisme. ¿Serà possible un autèntic canvi històric? Castells és una esperança. 

 

El + vist

El + comentat