Energies renovables: un debat sense autoenganys
El debat energètic marcarà l'agenda pública en els pròxims anys. És un debat no gens fàcil perquè, com estem veient aquests dies amb l'ampliació de l'aeroport del Prat, amb les grans infraestructures el cost zero no existeix. Les energies renovables també tenen afectacions sobre el territori: són netes, però no són immaculades. Ocupen espai, afecten el paisatge. I alhora són molt necessàries per suplir les energies fòssils i així frenar el canvi climàtic. A més, són més barates de produir que les fòssils.
La transició energètica a Catalunya encara ha de resoldre un repte capital: ¿com s'abastirà el país quan tanquin les centrals nuclears, que com a molt tard hauran d'abaixar la persiana el 2035? L'oposició territorial a les grans instal·lacions de renovables té la seva lògica –a ningú li agrada que els seus entorns de proximitat siguin ocupats per molins de vent o plaques solars–, però ens aboca a alternatives que tampoc agraden: la instal·lació de línies de molt alta tensió (MAT) per traslladar la producció d'energia generada en altres zones. Això és exactament el que ara podria passar amb un projecte privat originat a l'Aragó i que té el vistiplau de l'administració de l'Estat, que és la que té competències en el cas d'aquests macroprojectes (en els petits, només amb afectació al propi territori, l'última paraula la té la Generalitat). El BOE va publicar l'aval a aquesta MAT el 28 de juliol. L'energia que ha de transportar es produirà a Terol, principalment a partir de parcs eòlics, i a través de 287 quilòmetres (181 en territori català) arribarà a la subestació de Begues, al Baix Llobregat, amb l'objectiu d'abastir l'àrea metropolitana de Barcelona. Passa per vuit comarques. Els municipis i consells comarcals afectats, així com entitats ecologistes, han engegat accions de protesta i legals per aturar el projecte. També hi presentarà al·legacions el mateix departament d'Acció Climàtica de la Generalitat. I a l'Aragó hi ha igualment protestes, en aquest cas contra les instal·lacions de producció.
El minifundisme amb energies renovables, amb la implicació dels ciutadans –per exemple, a través de petites instal·lacions de plaques solars a les cases o empreses–, és, sens dubte, un terreny que cal potenciar. Però, atesa la forta demanda, difícilment ens podrem estalviar parcs d'energies renovables. A principis de juliol, després de les queixes de molts ajuntaments, la Generalitat va congelar els nous projectes eòlics al territori i va anunciar que a la tardor presentaria un nou decret amb un enduriment de les condicions a complir per obtenir una llicència. El projecte aragonès ha aprofitat el moment d'impàs per tirar endavant. El cas és que Catalunya ha d'avançar com més aviat millor cap a l'energia verda, un terreny en el qual portem retard. Cal decidir si produïm o importem energia neta. Però en tots dos casos tocarà prendre algun tipus de decisió impopular. Seria, doncs, molt important que el debat s'afrontés sense autoenganys ni maximalismes, posant el coneixement tècnic al davant i buscant el màxim consens possible, però sabent alhora que hi haurà perjudicats. Perquè no hi ha solucions màgiques.
