Espanya i la gran trampa constitucional
BarcelonaLes Constitucions són marcs jurídics de què es doten els estats per dibuixar el terreny de joc legal, és a dir, el que es pot fer i el que no. És fàcil entendre que han de ser textos dotats d'una certa ambigüitat i de certa flexibilitat interpretativa per adaptar-se a cada moment històric concret. Tot i això, fins i tot les Constitucions més ben fetes necessiten introduir reformes, per exemple les famoses 27 esmenes que ha patit la nord-americana des del 1787, per no quedar-se desfasades. Per no parlar de les més de 700 que s'han introduït a la mexicana. Si la mitjana de Mèxic és d’una reforma cada 50 dies, a Alemanya es canvia cada 1,2 anys, a França cada 3,4, a Itàlia cada 5, i als Estats Units cada 8,6. Espanya se situa a la cua d’Europa amb una reforma cada 22 anys. A França, per exemple, el president Macron planeja introduir ara la sensibilitat mediambiental en el text legal per modernitzar-lo. I a Espanya? A Espanya hi ha una gran trampa: sobre el paper la Constitució es pot reformar, però a la pràctica els requisits que es demanen per canviar els seus aspectes clau la converteixen en irreformable.
Actualment es necessiten tres cinquenes parts del Congrés i el Senat i un referèndum de ratificació posterior. És tan complicat obrir aquest meló que fins i tot una cosa tan òbvia com derogar la preferència masculina en la successió a la Corona no s'ha pogut abordar. Ja no cal ni parlar, llavors, de qualsevol reforma que afecti drets fonamentals o l'estructura de l'Estat. Les dues úniques reformes que s'han fet han estat per exigència europea i gairebé sense debat públic, de manera vergonyosa i per la porta del darrere. Es va fer el 1992 per autoritzar que els residents estrangers poguessin ser candidats a les municipals i el 2011 per prioritzar el pagament del deute. Fa uns mesos es va intentar canviar la definició del terme discapacitat, que a la Constitució apareix com a "disminuït físic, sensorial i psíquic", però tampoc va ser possible.
La Constitució espanyola ha esdevingut una mena de text fossilitzat, unes taules de la llei, intocables en la seva literalitat, però que la dreta pot ignorar per exemple pel que fa a l'obligació de renovar la composició d'òrgans com el Consell General del Poder Judicial. L'Espanya actual ha canviat molt respecte a la de 1978, però políticament hi ha molt menys talent i generositat política, i només cal veure una sessió al Congrés de Diputats per comprovar-ho. Per a alguns territoris com Catalunya, a més, la Constitució s'ha convertit en una mena de gàbia d'or de la qual no es pot sortir. Bé, sí, et diuen que aconsegueixis una majoria suficient per reformar-la, cosa que és impossible.
En algun moment, doncs, caldrà començar a pensar en com desactivar tots aquests panys i forrellats que ara converteixen Espanya en una excepció europea i mundial. Una societat que es diu democràtica però que és incapaç d'arribar a cap acord substancial està condemnada a la decadència i al conflicte permanent. I aquest és l'escenari on està instal·lada Espanya des de fa anys.
