Fronteres més segures?
Al tombant del segle XX al XXI, la globalització –tecnològica, comercial, cultural– ha fet el món més petit, però ara tenim l'evidència que no l'ha fet més lliure ni més permeable a la diversitat. De fet, l'augment de la mobilitat física i de la connectivitat digital ha acabat produint els darrers anys un tancament de fronteres i un auge dels nacionalismes defensius i agressius. En poc temps hem passat del que s'havia anunciat com el triomf del liberalisme i la democràcia –la proclamada fi de la història–, a l'actual guerra dels aranzels, al rebuig xenòfob a la immigració i al retorn de les guerres i dels imperialismes. Fins a arribar al segon mandat del president estatunidenc Donald Trump, que directament i bruscament ha trencat els equilibris i consensos del dret internacional i la multilateralitat diplomàtica sorgits després de la Segona Guerra Mundial. El resultat és que avui el món és més insegur: s'ha imposat la dialèctica de la confrontació, directament bèl·lica –Ucraïna, Gaza– o comercial. També ideològica i cultural.
Tot això està tenint una translació directa en les polítiques de control de fronteres, uns controls cada cop més sofisticats i invasius per a la intimitat de les persones. També uns controls que ja no es fan només a la ratlla d'entrada dels països, sinó que s'externalitzen fronteres enllà, en territori dels països emissors de població migrant. A això, a més, cal sumar-hi el fet que la privatització de molts d'aquests controls provoca seriosos dubtes sobre qui gestiona les dades dels ciutadans viatgers, tant dels estrangers com dels nacionals. Alhora, també genera dubtes sobre la transparència del negoci que s'ha generat en aquest nou sector de la seguretat a escala global.
El cas espanyol, tal com s'analitza en l'informe que publiquem, no s'escapa d'aquesta dinàmica: implementació de nous sistemes de tecnologia avançada invasiva d'origen militar –càmeres tèrmiques, drons amb intel·ligència artificial, il·luminadors làser, eines biomètriques i grans bases de dades– i opacitat en les adjudicacions adduint precisament el pretext de la seguretat nacional. Fronteres més segures, d'acord, però com i en mans de qui?
Sense haver de caure en ingenuïtats ni renunciar, per tant, a garanties de seguretat en un món certament més inestable, sembla clar que, en aquest assumpte, cal reclamar respecte als drets fonamentals tant dels ciutadans propis com dels migrants, els quals, encara que arribin de forma irregular –sovint en condicions inhumanes–, per exemple no se'ls hauria de sostreure el seu telèfon mòbil, com passa sovint amb els precaris tripulants de les pasteres. Tampoc és acceptable que tecnologies avançades i externalitzades vagin a parar a mans de grups paramilitars en països dictatorials. Són només dos exemples.
Situacions com aquestes deslegitimen no només el dret a fer controls fronterers, sinó el mateix estat de dret de la nostra societat democràtica, alhora que afebleixen els valors sobre els quals suposadament està fundada. Finalment, el fet que moltes empreses especialitzades en seguretat fronterera tinguin, per via directa o interposada, segell israelià i hagin provat els seus ginys de control fronterer amb la població de Gaza, és un altre punt de foscor. El negoci és multimilionari i l'opacitat de les concessions de diners públics, massa gran.