Soc gran però no soc tonta
Tots aspirem a viure molts anys amb salut i plenitud. De fet, cada cop són més les persones que atenyen una edat avançada. La població mundial de més 65 anys augmentarà en la pròxima dècada a bon ritme: passarà dels 1.565 milions d’individus el 2024 (el 19,5% de la població) als 1.948 milions el 2034 (el 22,8%). I pel que fa als de més de 80 anys, viuran un increment del 29,3%. El canvi demogràfic està venint acompanyat, a més, de persones amb més bones condicions vitals, més educació i també menys fills. I, tanmateix, massa vegades seguim tractant les persones grans com si no poguessin decidir soles, com si fossin menors d'edat. D'això se'n diu edatisme –també hi ha edatisme per als menors, però el més habitual és el dels grans–. I és un problema social cada cop més evident.
El terme es va encunyar el 1969, però malgrat els anys transcorreguts, ha costat molt portar-lo a la palestra pública. L'ONU considera que la meitat de la població té actituds edatistes, i afirma que l’edatisme és, darrere del racisme i el sexisme, la tercera causa discriminatòria. Però és una discriminació silenciosa, tan estesa com poc visibilitzada. Està present en tots els àmbits de la vida, des de la sanitat fins al mercat laboral o les relacions personals. Sense ni adonar-nos-en, massa cops projectem la imatge de les persones grans com a éssers dèbils i vulnerables. Aquest és el patró, i l'apliquem automàticament, en especial sobre les dones a causa de la suma d'edatisme i masclisme.
És habitual veure com en un hospital o una residència –i en molts altres entorns– el personal tracta els pacients o estadants com si fossin nens petits. Hi ha un punt d'humiliació, de rebaixar l'altre. També passa a les entitats bancàries, on amb l'excusa de la bretxa digital les persones d'edat avançada –de nou en especial les dones– d'entrada sovint reben un tracte com si directament fossin ignorants. Gens d'empatia.
La vellesa no té per què anar en detriment de la lucidesa. Sovint passa el contrari: l'experiència és un grau. I fins i tot en els casos que hi ha algun tipus de demència, no té per què donar-se una infantilització de la persona afectada. En tot cas, quan la persona gran té capacitat per prendre decisions, i si vol, d'assumir riscos, no s'hi val frenar-la, rebaixar-la o empetitir-la. Cal respectar l'autonomia individual.
Una cosa és l'abandonament dels pares o avis, amb el risc consegüent de soledat no desitjada –precisament aquest diumenge l'Obra Social Sant Joan de Déu clausura una setmana dedicada a aquesta problemàtica–, i una altra de ben diferent és una tutela excessiva i amb maneres ridícules. Amb una esperança de vida que s'ha anat allargant i unes velleses actives i saludables, l'edatisme afecta i incomoda cada cop més gent. Canviar aquest mal hàbit social és un altre repte de la longevitat.
Més enllà del tracte humà concret, que inclou les actituds i el llenguatge –sobren expressions del tipus "estàs molt bé per la teva edat", o directament vexatòries, com ara "És una mòmia!"–, està en joc excloure les persones grans de drets i vetar-les en certs àmbits de la vida social. Així doncs, el repte és passar de la mirada assistencialista –per descomptat, sense desatendre les necessitats bàsiques– a una inclusió intergeneracional en la vida col·lectiva.