La immigració, factor econòmic clau
El president Salvador Illa ha dit aquest dimarts al Parlament de Catalunya que "la immigració ens fa un país millor". És així? Abans de donar una resposta des del prejudici ideològic a favor o en contra, cal anar a les dades. Precisament aquest dimarts s'ha presentat l'estudi Transició demogràfica, immigració i envelliment a Catalunya 2024-2050, elaborat pel catedràtic d'economia aplicada de la Universitat Autònoma de Barcelona Josep Oliver i presentat al Col·legi d'Economistes de Catalunya.
La dada que més crida l'atenció d'aquest treball acadèmic és que entre el 2018 i el 2024, segons l'Enquesta de Població Activa (EPA) de l'Institut Nacional d'Estadística (INE), dels 450.000 nous llocs de treball generats a Catalunya, prop d'un 97% els van ocupar persones nascudes fora d'Espanya. Els estrangers, que són el 25% de la població, ja aporten més del 29% de tota l’ocupació a Catalunya, quan el 1995 amb prou feines representaven el 3%. La joventut és un factor molt rellevant en aquest col·lectiu: dels prop de dos milions de nouvinguts residents a casa nostra, un 44,3% tenen entre 25 i 34 anys, segons dades de l'any passat.
La manca de ciutadans nadius en edat laboral –la natalitat a Catalunya és la més baixa de les tres últimes dècades– fa temps que es compensa clarament amb els vinguts de fora, sense els quals seria impossible el dinamisme econòmic català i espanyol. Segons el Financial Times, "Espanya és un punt brillant excepcional entre les economies europees", tot i fer constar el problema de productivitat. El rotatiu anglosaxó destaca com a elements tractors precisament l'augment demogràfic fruit de la immigració i el sector turístic. Tant l'un com l'altre també han estat claus en l'impuls del consum. El Financial Times també fa constar, però, que els immigrants han omplert principalment les mancances en sectors de poc valor afegit, com ara l'hostaleria i la construcció, i alerta del problema d'accés a l'habitatge. En tot cas, situa la immigració com "una font important de resiliència econòmica". Un recent informe del Banc d'Espanya reforça aquesta argumentació, vinculant el creixement del PIB a la incorporació de població immigrant.
Tot això no vol dir, però, que l'economia catalana, si vol mantenir el pols i sortir de la dependència de feines poc productives i poc qualitatives, amb sous baixos i fins i tot precaris, no necessiti apostar per sectors industrials i tecnològics amb valor afegit i vinculats a l'R+D. Només així s'aconseguirà que el creixement econòmic no només es reflecteixi en el PIB, sinó també en el PIB per càpita, és a dir, en la prosperitat dels ciutadans. Perquè, en efecte, una cosa és mirar-se el fenomen des del punt de vista macroeconòmic, on no hi ha discussió sobre el benefici del fet migratori, i una altra ignorar els problemes a nivell micro, tant en el mateix pla econòmic com en termes socials –sanitat, educació, habitatge– i d'integració cultural –llengua, hàbits i estils de vida.
En tot cas, però, amb la natalitat catalana per terra, seguirà sent necessària la incorporació de població jove internacional. I com més bones siguin les feines, més immigrants qualificats vindran; un fenomen, el dels anomenats expats, que ja comença a ser rellevant.