L'estratègia de l'extrema dreta per erosionar les institucions
Malgrat que el Partit Popular insisteix per activa i per passiva que Vox és un partit com els altres per justificar els seus pactes amb ells, la realitat demostra cada dia que passa que no és així. L'incident protagonitzat pel diputat José María Sánchez al Congrés dels Diputats, en què va pujar a l'estrada per escridassar a pocs centímetres de distància el llavors president en funcions de la cambra, Alfonso Rodríguez Gómez de Celis, no s'havia vist a la cambra en tot el període democràtic. I potser el que més s'hi assembla és el 23-F, tal com va recordar el socialista Patxi López.
De Celis ha explicat que, en aquells segons que va durar l'escridassada, va témer per la seva integritat física. Abans el diputat de Vox ja s'havia encarat amb una lletrada del Congrés i havia impedit el desenvolupament normal del ple amb els seus crits des de l'escó. Tots els partits excepte Vox, el PP i UPN han subscrit un text de repulsa que no ha pogut ser llegit a la cambra justament perquè es necessita unanimitat. I ara els partits de la mesa estudien fórmules per allargar l'expulsió del diputat, que de moment només té efectes en el ple en curs.
Però la qüestió de fons no és l'actitud d'un diputat en concret, sinó si aquestes actituds intimidatòries i que són una clara falta de respecte institucional formen part d'una estratègia o són casos aïllats. La resposta és molt senzilla: Vox ha jugat des de l'inici a violentar les institucions des de dins, de la mateixa manera que fan els seus aliats en altres parts del món. Des de Donald Trump fins a Javier Milei, l'estratègia de l'extrema dreta mundial comparteix dos elements que es van poder veure en aquest incident. D'una banda, la intimidació de l'adversari, sigui via insult o amb actituds agressives com la de Sánchez. De l'altra, l'erosió de les formes parlamentàries com a via per acabar amb les institucions.
Perquè el cas de Sánchez, que per a més inri és jutge en excedència, no és el primer. Recordem casos com el de Gabriel Le Senne, president del Parlament balear que va estripar durant un ple les fotografies de tres víctimes del franquisme. No és casual tampoc que la majoria d'aquests incidents, com el de dimarts, succeeixin quan es debaten qüestions de memòria històrica o sobre la Guerra Civil.
L'arribada de Vox a les institucions no només ha comportat una degradació de la vida parlamentària, sinó que ha dinamitat consensos com el de la violència de gènere i ha normalitzat discursos d'odi i racistes des de tribunes i escons. Davant d'això, el més preocupant continua sent l'actitud contemporitzadora d'un PP que prefereix mirar cap a un altre costat i no sumar-se a la resta de forces del bloc democràtic a l'hora de condemnar aquests incidents. Restar importància a aquests episodis només servirà per embravir encara més aquells que juguen a ser antisistema com a mètode per arribar al poder i, un cop allà, imposar el seu "sistema", que tots sabem quin és, als altres.