L'impacte del dèficit fiscal sobre l'economia catalana
BarcelonaUn observador forà segurament se sorprendria de la puixança de l'economia catalana malgrat que és un territori que cada any pateix un dèficit fiscal de més 20.000 milions d'euros, un 8,5% del seu PIB. A la pràctica, aquest dèficit fiscal, que és la diferència entre el que Catalunya aporta a l'Estat i el que aquest li retorna, vol dir menys carreteres, menys inversió en recerca i menys política industrial que els nostres competidors, a dins d'Espanya però també a fora. És com participar en una cursa, la de la globalització, amb una mà lligada a l'esquena. I a sobre haver de sentir que la responsabilitat de tots els mals de l'economia catalana és el procés independentista.
Patronals catalanes com Cecot i Pimec, organitzacions com FemCat i les cambres de comerç de Barcelona, Girona i Sabadell han publicat un manifest, basat en un informe del col·lectiu Economistes pel Benestar, en què reclamen una solució a aquest problema endèmic que, reconeixen, només es pal·liaria amb un sistema que permetés la recaptació i gestió de tots els impostos per part de la Generalitat. L'estudi aporta una xifra clarificadora: entre el 2000 i el 2019 el creixement del PIB català ha estat del 14,2%, mentre que el del conjunt de l'Estat ha estat del 17,8%.
Els precedents sobre aquesta qüestió, però, no conviden a l'optimisme. Des que el 2014 va caducar el sistema de finançament pactat entre Antoni Castells i Elena Salgado el 2009, no hi ha hagut cap altre acord ni modificació. I un cop Catalunya es va apartar del debat, cansada de ser l'ase dels cops, el sistema polític espanyol ha estat incapaç de trobar el desllorigador, bàsicament a causa de la covardia dels presidents espanyols. Primer Rajoy es va escudar en la crisi per no fer res, i el seu ministre d'Hisenda, Cristóbal Montoro, es va limitar a encarregar un informe on minimitzava el dèficit fiscal català. Després, amb Pedro Sánchez, l'únic que s'ha fet és presentar un document genèric sobre les bases que hauria de tenir el nou finançament autonòmic. Tot apunta, doncs, que arribarem a una dècada amb el sistema caducat i el sistema polític espanyol bloquejat, incapaç de trobar una manera reconeguda per tothom per repartir-se els diners de forma equitativa.
El sistema actual, recordem-ho, perjudica especialment Catalunya, però més encara el País Valencià i les Balears. El cas de Madrid és diferent, perquè l'efecte capital compensa de sobres el seu dèficit fiscal. Els successius governs espanyols s'han negat sempre a concedir un règim de concert econòmic a Catalunya amb l'argument que això desequilibraria les finances i qüestionaria la solidaritat interterritorial. El que potser no saben és que, amb concert, l'economia catalana, i de retruc l'espanyola, potser haurien pogut créixer molt més i al final hagués sigut més beneficiós per a tothom. Però ni tan sols han estat capaços de respectar el criteri d'ordinalitat. És evident que aquest any electoral ja no hi haurà cap decisió, però és important que la societat civil catalana torni a fer seva una bandera que afecta el 100% de la població.
