Els límits de la submissió britànica a Trump
El Regne Unit ha preparat a consciència un gran desplegament de pompa i circumstància, encapçalat per la monarquia més glamurosa del planeta, per afalagar Donald Trump en la seva segona visita d'estat a terres britàniques (la primera va ser durant el seu primer mandat, el 2019). Trump i Melania han estat rebuts pels prínceps de Gal·les, Guillem i Kate Middleton, als jardins de Windsor i els han acompanyat fins on eren Carles III i Camil·la. Allà Trump ha pogut passejar en una carrossa reial i participar en diverses cerimònies de caràcter militar en què s'han interpretat els himnes dels dos països. La cirereta del pastís serà el banquet d’estat a St. George’s Hall que li ofereix la família reial britànica.
Tota aquesta parafernàlia, que ha estat molt ben rebuda per Trump, no ha pogut celebrar-se als carrers de Londres a causa de les protestes contra la visita, i per tant tot s'ha fet al recinte del castell de Windsor, lluny de les mirades del poble i amb una acurada retransmissió de la BBC. L'objectiu de Londres no és altre que impressionar Trump amb una gran mostra d'adulació amb l'objectiu de poder esgarrapar alguns beneficis comercials del seu soci més important, per exemple l'exempció dels aranzels per al whisky escocès (la mare de Trump, per cert, era escocesa).
Aquesta sembla que és la via que ha trobat tothom per intentar minimitzar al màxim els danys polítics i econòmics que està provocant Trump. Ho va fer abans la Unió Europea en aquella trobada humiliant d'Ursula von der Leyen amb Trump en un camp de golf propietat del president nord-americà a Escòcia i també durant la passada cimera de l'OTAN, on el secretari general, Mark Rutte, es va referir al mandatari com a "daddy".
Aquesta tàctica pot donar fruits a curt termini, tal com diu en un article al Financial Times Edward Luce, però no pot ser mai una estratègia de fons amb un personatge com Trump. Luce recorda que el fastuós regal d'un Boeing de luxe per part de Qatar a Trump, i la promesa d'inversions multimilionàries, no van servir per evitar que Israel bombardegés aquest país per matar dirigents de Hamàs. Aquesta política d'apaivagament o de contenció amb Trump només té sentit si en paral·lel es van construint aliances que permetin reduir la dependència del gegant nord-americà. Això és el que està fent, per exemple, el Canadà, que no ha volgut plegar-se a les amenaces de Trump, i el que també hauria de fer la UE, que ha iniciat un acostament a l'Índia, un altre dels països castigats per Washington.
Si Keir Starmer pensa que pot treure alguna cosa positiva de tota aquesta demostració de subordinació als desitjos de Washington va bastant errat, perquè Trump no té gens de respecte pels seus aliats, i a més el seu candidat per governar el Regne Unit no és ell sinó Nigel Farage, l'instigador del despropòsit del Brexit. Potser sí que aquest dijous Starmer podrà exhibir algunes engrunes, però serà sempre perquè a Trump li convindrà donar una imatge de magnanimitat amb els que li fan la pilota de forma exagerada. I això no és cap "relació especial". Se'n diu, simplement, submissió.