Llums llargs per al creixement de l'àrea metropolitana
El planejament urbanístic és llarg i complex. D'acord. Tot i així, no deixa de ser una mica desesperant que estigui costant tant posar en marxa el nou Pla Urbanístic Metropolità (PDUM), que finalment ahir va poder ser aprovat inicialment per segona vegada després que la primera, el 2023, rebés tantes al·legacions –5.180– que han calgut tres anys per presentar el nou document. Posem-hi context. Aquest pla és el pas necessari per jubilar definitivament el Pla General Metropolità que es va elaborar el 1976 sota la direcció de Joan Antoni Solans, un urbanista de referència que, tanmateix, ho va fer en un moment predemocràtic i en un context d'expansió urbana encara desarrollista. S'hi han fet més de mil modificacions i la demostració que era un bon pla és que ha aguantat fins avui. Tanmateix, han canviat molt les coses, en aquests 50 anys, i es necessitaven unes noves regles de joc. El procés per crear-les va començar el 2013, es van trigar deu anys a aprovar-les per primer cop i no es preveu que hi hagi una aprovació definitiva fins al 2028. És a dir, des que es van començar a pensar fins que es podrà començar a treballar per concretar-les hauran passat 15 anys. I això si tot va bé.
I llavors, possiblement, ja haurà quedat desfasat, perquè sembla clar que l'actual àrea metropolitana de Barcelona, que integra 36 municipis, s'ha quedat petita, i és molt possible que en aquell moment el debat ja sigui la creació de la gran regió metropolitana, que inclou el Maresme, els dos Vallesos i el Garraf, per exemple. I això sense tenir en compte que les possibilitats urbanístiques serien molt més grans si el pla d'infraestructures ferroviàries o viàries que necessita el país no fos encara més lent i desesperant.
En aquest sentit, el PDUM que s'ha presentat ara és pragmàtic. Ha optat per la ciutat densa –marca de la casa del model barceloní– però apostant perquè hi hagi un teixit mixt, és a dir, que no separi tant com ara les zones on es treballa de les zones on es viu. Es vol trencar amb el model de ciutat dormitori i optar pel que ara es coneix com "la ciutat dels 15 minuts", és a dir, que, en allò que sigui possible i en un món ideal, una bona part de la població tingui la feina i els serveis bàsics (escola, centre de salut, comerços) a un màxim de 15 minuts de casa. Per això s'ha optat per no afavorir el creixement en extensió –fins i tot es redueix el sòl urbanitzable– i per marcar les línies per afavorir la densificació i la regeneració de les zones ja urbanitzades. No s'ha entrat al detall, però això suposa, generalment, el creixement en alçada de les edificacions, cosa que sens dubte canviarà el paisatge de moltes ciutats. A més, hi ha 16 grans àrees de creixement que tindran un tractament especial. La idea és tenir, en total, 200.000 nous habitatges d'aquí al 2050.
Els detalls requereixen molta anàlisi, però el que preocupa ara és que aquesta opció només és factible si realment s'agilitzen aquests canvis d'usos, la seva aprovació i la negociació amb multitud de petits propietaris. Com a país, no ens podem permetre que tots aquests processos siguin tan llargs. El món va ràpid i l'onada ja ens ha passat per sobre. Calen eines àgils de gestió i una eficiència més gran perquè ens exposem a la possibilitat que, quan es pugui posar en marxa, el planejament ja estigui del tot obsolet.