La maledicció dels pressupostos
Des que Pere Aragonès va aprovar els seus últims pressupostos el 2023 després d'una dura negociació amb el PSC, sembla que els comptes catalans estan maleïts. Primer va ser Comuns, que va tombar els del 2024 i va provocar l'avançament electoral i la caiguda d'Aragonès. Després va ser ERC, amb Oriol Junqueras acabat de ser reelegit com a president del seu partit, qui no va donar llum verda als del 2025. I el veto es manté ara amb els de 2026, en què el més calent és a l'aigüera.
En aquest últim cas, el bloqueig es manté a l'espera de la proposta que faci la vicepresidenta María Jesús Montero, que també serà la candidata socialista a Andalusia, sobre finançament autonòmic i al suport del PSOE als canvis legislatius necessaris perquè Catalunya pugui recaptar la totalitat de l'IRPF. Aquestes són les dues condicions que ha posat ERC per seure a la taula i negociar els pressupostos. Fins i tot en un escenari optimista en què es compleixin les dues condicions, aquests comptes difícilment es podrien aprovar ja dins el termini i en la forma escaient.
Caldrà esperar, doncs, a les pròximes setmanes per veure si s'inicia o no la negociació pressupostària. Però, tot i això, és lícit preguntar-se si els partits no estan abusant de la fórmula de bloquejar els pressupostos com a estratègia política. S'entén que els partits intentin sempre treure el màxim rèdit, i que la negociació dels pressupostos és un escenari ideal per aconseguir-ho, però al capdavall han de posar l'interès general per sobre del partidista.
Un bon exemple del que seria una actuació responsable en aquest sentit és la que està protagonitzant la mateixa ERC i Comuns a l'Ajuntament de Barcelona, on el procés per aprovar els comptes s'ha posat en marxa i sembla que hi ha bona voluntat per part de tothom. És veritat que les administracions s'han acostumat i, en certa manera, s'han preparat per funcionar amb el màxim de normalitat possible sense comptes, però això no vol dir que no sigui una anomalia que obliga els departaments a fer un cert funambulisme comptable i impedeix desplegar amb eficàcia totes les polítiques que serien necessàries en un moment com l'actual.
Cal assenyalar que és cert que la Generalitat pot aprovar suplements de crèdit, que venen a ser un substitutiu, però aquesta és una fórmula maldestra que no permet actuar amb total normalitat. Són pegats que permeten finançar alguns projectes concrets, però no permeten una redefinició global de les finances públiques.
Però si a Catalunya encara hi ha alguna possibilitat d'aprovar pressupostos, ja que només depèn d'ERC i Comuns, al govern de l'Estat és pràcticament inexistent, perquè ha de posar d'acord molts més actors, des de Junts fins a Podem. La possibilitat que Sánchez no pugui aprovar cap pressupost durant aquest mandat és més real que mai, i sens dubte és una anomalia democràtica, però el PP hauria de recordar que té diversos barons sense comptes pel veto de Vox (Andalusia i Aragó) i que alguns altres, com Isabel Díaz Ayuso, no en van tenir durant tres exercicis seguits. La fragmentació política ha provocat aritmètiques endimoniades, i qui perd sense pressupostos sempre és la ciutadania.