Meloni, la ultraconservadora normalitzada
Només accedir al poder ara fa tres anys, la postfeixista Giorgia Meloni va rebaixar el to de la seva radicalitat ideològica i va adoptar unes formes més suaus i pragmàtiques, tot i que internament no ha afluixat en la seva agenda ultraconservadora. Amb aquest tarannà, s'ha consolidat al poder i s'ha fet un lloc a Europa, on aviat va trobar la complicitat de la presidenta de la Comissió, Ursula von del Leyen, que va arribar a posar-la com a model en l'abordatge de la immigració. Dos factors més l'han fet imprescindible en la geopolítica continental: la seva aposta per fer costat a la Ucraïna de Zelenski davant la Rússia de Putin i la seva bona sintonia amb el president estatunidenc, Donald Trump, que ha vist en ella la millor aliada ideològica a Europa. Així, doncs, Meloni s'ha fet imprescindible i ha aconseguit normalitzar, tant cara endins a Itàlia com cara enfora en l'escena política internacional, l'accés d'un partit d'ultradreta al poder. Amb la virtut d'acabar, a més, amb l'endèmica inestabilitat interna política transalpina.
Si a finals dels anys 90 i principis dels 2000 Berlusconi va marcar el camí de l'entrada en política d'empresaris superrics amb domini mediàtic, un model que, evolucionat, acabaria portant la figura del mateix Trump a la presidència dels EUA, avui Meloni és exemple a l'Europa Occidental de l'accés al poder de la dreta extrema postfeixista. Se la miren de prop, com a referent, des de França (Le Pen) fins a Espanya (Vox, però també el PP), i també formacions extremistes dels països nòrdics o de la mateixa Alemanya. Perquè a diferència de l'hongarès Viktor Orbán, massa proper a Putin, Meloni ha sabut posar-se sense ambigüitats del costat atlantista. Des d'Espanya, en efecte, a Meloni se la disputen el PP –Feijóo ha dit que "no és homologable a altres partits d'ultradreta"– i Vox, que, tot i que Abascal va acabar passant a l'Eurocambra al grup d'Orbán, manté bona sintonia personal amb la italiana.
Però com està governant Meloni a Itàlia després de tres anys? Formada des de jove en el postfeixisme, i líder dels Fratelli d'Italia, un cop al capdavant del govern, tot i no fer un gran soroll, ha anat avançant en la seva agenda ultraconservadora: no ha deixat inscriure al Registre Civil els fills de parelles del mateix sexe i ha donat entrada a les associacions antiavortament als consultoris familiars públics. No ha dubtat, tampoc, a llançar discursos estigmatitzadors sobre la pobresa. Ha insistit en un relat identitari i xenòfob antiimmigració, fent seva la teoria conspirativa del Gran Reemplaçament i limitant la feina de les ONG de salvament de persones en pastera al mar.
Pel que fa a la memòria històrica, ha buscat, amb una edulcorada narrativa reconciliadora, una falsa equidistància entre feixisme i antifeixisme. I sobre l'arquitectura institucional, té en marxa una llei per condicionar l'autonomia del poder judicial i pretén instaurar –de moment sense èxit– una reforma constitucional que permeti un canvi de la llei electoral per premiar la representativitat del partit guanyador i reforçar el presidencialisme. Meloni, doncs, normalitzada a Europa, segueix amb pas ferm un camí polaritzador i involucionista en drets i llibertats.