El MIR de l'educació: cap a l'obligatorietat
Feia temps que estava sobre la taula la possibilitat de fer una mena de MIR per als mestres i professors. L’Agència per a la Qualitat del Sistema Universitari ja ho va proposar fa 8 anys. Dels vint-i-set països de la Unió Europea (UE), dinou tenen un programa de pràctiques d'un any o una residència docent inicial en marxa. Entre aquests països hi ha França, Alemanya, el Regne Unit, Noruega, Itàlia o Suècia. Ja tocava, doncs, que Catalunya s'afegís a un model majoritari i solvent. Un model que, com passa amb la professió mèdica, permet una entrada esgraonada i acompanyada, en aquest cas a les escoles i instituts. La responsabilitat social que recau en aquests dos col·lectius fa aconsellable aquesta transició de l'estudiant al professional plenament autònom: uns i altres tenen a les seves mans, respectivament, la salut (per no dir la vida) i l'educació (per no dir el futur) dels seus pacients i alumnes.
D'entrada, per tant, cal felicitar-nos per la iniciativa. El que ara tindrem, però, és només una prova pilot per a 250 llicenciats novells, dels quals 150 aniran a primària i 100 a secundària. Només es desenvoluparà en centres públics. Un cop acabi la prova pilot, que es farà durant dos cursos (el 2023-2024 i el 2024-2025), el departament d'Educació valorarà si aquest MIR de professors i mestres, batejat amb el nom japonès Sensei, és viable, i decidirà si serà obligatori per poder exercir. Fora bo que la conclusió anés en la línia de donar-li continuïtat. I, en efecte, que acabi sent d'obligat compliment. Si no és així, la seva efectivitat resultarà limitada.
També cal esperar que hi hagi pressupost suficient per tirar-lo endavant de manera generalitzada a tot el sistema –escoles concertades incloses– i que les persones que s'hi acullin puguin desenvolupar aquesta etapa extra de la seva formació en pràctiques amb un sou digne. De moment, arrenca amb diners europeus i suposa mitja paga. Si realment ens creiem que es tracta d'una necessitat i acordem que funciona, caldrà buscar els recursos on calgui perquè el Sensei sigui un èxit.
Si com a societat cada cop som més exigents amb els docents, si volem apujar el llistó del sistema educatiu, hem de fer una aposta clara per la formació dels professionals. Països com Finlàndia fa anys que l'han fet. L'elevat nombre d'aspirants a futurs mestres suspesos a les últimes proves PAP (proves d'aptitud pedagògica), concebudes com un primer gest per empènyer cap amunt el nivell, fan evident que cal ser molt més ambiciós. Una ambició que, a part d'aquest MIR dels mestres que ara s'engegarà, haurà d'incloure un replantejament del contínuum formatiu, incloses les escoles d'estiu per a mestres.
La dita crisi de l'educació ve de lluny i no es resoldrà d'un dia per l'altre. Però és imprescindible posar-se mans a la feina, provar, arriscar. No moure's suposa recular. I sobretot genera frustració i impotència entre els principals protagonistes, que no són altres que els mestres i professors. El Sensei tirarà endavant sobretot si ells se'l fan seu, tant els que facin de tutors com els joves mestres que s'hi acullin. De tots ells també depèn que l'experiment tingui èxit.
