Napoleó (com a mal menor)
Sembla inevitable que els presidents francesos acabin convertint-se en Napoleó. Potser amb l’excepció de Jacques Chirac, que era realment feliç al Saló de l’Agricultura, en algun moment són deglutits per la grandeur i l’aïllament. És el cas avui d’Emmanuel Macron, que es mira el caos polític com si no anés amb ell i tria primers ministres sense treballar abans les coalicions ni les polítiques a les quals l’Assemblea Nacional haurà de donar suport. Macron està convençut de la seva infal·libilitat presidencial i ho expressa sense rubor: "Els partits polítics són els únics responsables del desordre" i "No estan a l’altura del moment". Prenent distància, ajorna convocar eleccions presidencials, però molt haurien de canviar les coses perquè acabi evitant l’arribada de l’extrema dreta.
França viu un moment d’incertesa estructural. La crisi política que encercla el president Macron i el seu govern coincideix amb una situació econòmica fràgil i un desgast intern evident dins del seu propi camp i el sistema polític. El que havia de ser el "moment reformista" d’una França moderna i centrada està posant a prova la resistència de la V República.
"Macron continua actuant com si fos l’home fort del règim, però ja no disposa de les eines per sostenir aquesta ficció", escrivia Le Monde el 13 d’octubre passat. El president, reelegit el 2022, s’enfronta a una Assemblea fragmentada, una oposició agressiva que espera el seu torn cada cop més aviat i un electorat fatigat.
La successió de governs –cinc primers ministres i més de cent ministres en tres anys– ha erosionat la credibilitat institucional. L’actual cap de govern, Sébastien Lecornu, intenta mantenir el timó, però la seva autoritat és percebuda com una extensió de l’Elisi més que com un lideratge autònom i està desgastat per una dimissió falsa després de 26 dies de vida del seu primer govern. Al setmanari Le Point han descrit l’ambient com una "infantilització de la política", on Macron centralitza les decisions sense oferir una estratègia clara de sortida. Un Macron professoral parla a uns alumnes que ni l’escolten ni li fan gens de cas.
Un Himàlaia pressupostari
Si la crisi política és profunda, la situació econòmica n’és el reflex. França arrossega un deute de 3,4 bilions d’euros (115,6% del PIB) i un dèficit proper al 5,7%, un dels més elevats de la zona euro. El primer ministre Lecornu parla d’un "Himàlaia pressupostari": un mur d’ajustaments, reformes i sacrificis que el govern no pot escalar sense trencar el seu propi bloc polític, com ha fet aquesta setmana. L'FMI preveu que el dèficit continuï creixent el 2026 i les agències de qualificació degraden la nota francesa.
La manca d’un govern estable i la incertesa sobre les futures decisions fiscals, pressupostàries i reguladores han paralitzat la confiança tant dels empresaris com dels consumidors. Moltes empreses ajornen les inversions o suspenen projectes davant la impossibilitat de preveure quin serà el marc polític i econòmic dels pròxims mesos. Aquesta prudència s'estén també als inversors internacionals, que comencen a percebre França com un entorn més insegur i menys atractiu que abans. Hi ha menys activitat, menys contractacions i una reducció notable de la inversió privada. El creixement es manté en nivells molt baixos i amenaça amb arrossegar també altres economies europees dependents de la demanda francesa.
La confiança dels mercats és fràgil, i cada nova concessió política –com la suspensió temporal de la reforma de les pensions– augmenta la sensació que França viu del crèdit polític tant com del financer.
Una fatiga democràtica anunciada
El problema de fons ja no és només la gestió del poder, sinó la pèrdua de confiança col·lectiva. França sembla atrapada en una paradoxa: l’estat continua sent fort, però la seva legitimitat s’afebleix; el president manté el poder formal, però ja no pot transformar-lo en acció efectiva. En paraules de Le Monde: "El que França viu avui no és només una crisi política. És una crisi de règim: el contracte entre el poder, la societat i l’estat s'ha trencat".
El diagnòstic d'Emmanuel Todd a Après la démocratie (2008) sembla avui més pertinent que mai. Todd advertia que França caminava cap a un buit ideològic i moral, fruit de la desaparició dels grans relats i de la pèrdua de cohesió social. "Quan la democràcia esdevé una forma sense contingut –escrivia–, els ciutadans deixen de sentir-s’hi implicats i el poder ja no troba legitimitat més enllà de la seva pròpia representació".
Todd identificava ja llavors els símptomes que avui són visibles: l'esgotament de l'educació cívica, la fractura entre el poble i les elits i la transformació de la política en un espectacle de comunicació. "Les nostres societats alfabetitzades, però desconnectades, acaben replegant-se sobre elles mateixes –deia–, i confonen l'exercici del vot amb l'experiència de la democràcia".
El que França viu avui és, potser, la culminació d'aquesta fatiga democràtica. En definitiva, el macronisme, que havia nascut com una promesa de regeneració, s'ha convertit en un símptoma més d'una democràcia cansada de si mateixa.