19/07/2021

Nou cop a la natalitat catalana

2 min
Ombra d'una parella amb un nen

Catalunya és, de manera persistent, un país amb una natalitat baixa. Té, en aquest sentit, un problema estructural. Des de fa més d'un segle es manté un patró de pocs fills, una característica pròpia que amb el temps també adopten les dones immigrades. L'edat de tenir el primer fill és molt tardana: ara mateix de 31,4 anys, quan el 2008, a l'inici de l'anterior crisi, era de 29,1. Fins ara ningú ha aconseguit revertir aquesta realitat, ben coneguda i estudiada. No està clar si no s'ha sabut frenar la tendència per falta de voluntat o per incapacitat. En tot cas, la política natalista forma part de la majoria de programes polítics, a dreta i esquerra. Sense èxit també a banda i banda.

Les últimes dades de l'Idescat , del 2020, no han fet sinó consolidar aquesta minva de naixements. Amb un element afegit que crida poderosament l'atenció: si la mitjana de descens respecte al 2019 és d'un 5,9%, el desembre de l'any passat, és a dir, exactament nou mesos després de la irrupció del covid-19 i del confinament dur, la reducció de naixements va enfilar-se fins al 20%. Està per veure si aquesta contundent patacada en la natalitat es confirma durant els primers mesos del 2021 (les xifres oficials encara trigaran a arribar), però en tot cas les dades no auguren res de bo. La incertesa personal, social i econòmica fruit de la pandèmia clarament ha impactat damunt les parelles joves a l'hora de decidir tenir fills o, més ben dit, a l'hora de decidir no tenir-ne o d'ajornar la seva arribada.

El resultat és que Catalunya, que des del 2008 no ha parat de recular en naixements, confirma la seva excepcionalitat dins d'Europa com a cuera en natalitat, amb un dels indicadors de fecunditat més baixos de la Unió Europea: 1,2 fills de mitjana per mare (el 2008 eren 1,59). L'actual mitjana europea són 1,53 fills per mare, mentre a França és d'1,8 i als països nòrdics d'1,7. Catalunya se situa al nivell d'Itàlia i de l'Europa de l'Est.

La feblesa de les polítiques socials i de família és sens dubte un element rellevant, però també hi influeixen els problemes d'habitatge, així com l'atur i la precarietat laboral, que a més tenen un clar biaix de gènere, amb les dones com a grans perjudicades. Ho estem tornant a veure, també, amb el covid, que altre cop ha castigat en especial la població femenina. Les dificultats per a la conciliació laboral se sumen a aquest conjunt de condicions que són a l'arrel d'un problema que ve de lluny i que els demògrafs no creuen que es corregeixi en els pròxims anys si no hi ha canvis radicals en tots aquests camps.

L'únic que ha permès corregir el dèficit demogràfic endèmic de la societat catalana i, per tant, el seu envelliment excessiu, ha sigut la immigració. No només perquè ha portat saba nova, sinó també perquè les dones vingudes de fora, almenys d'entrada, tenen més fills, tot i que aviat s'adapten a l'esquema social poc natalista català. Per tant, o es dona prioritat a polítiques transversals que estimulin els naixements o s'haurà de seguir confiant en l'arribada d'immigrants. El que no té sentit és no fer la primera cosa i alhora tancar fronteres.