L’EDITORIAL

El partit de Puigdemont

El puigdemontisme es converteix en partit. Això és el que formalment ha començat a passar aquest cap de setmana. És una fita important per a la clarificació del terreny de joc de la política catalana. En les democràcies liberals representatives, des de fa més d’un segle la política es fa bàsicament a través dels partits. Les entitats i moviments de la societat civil poden ser molt influents, però no tenen accés al poder legislatiu ni a l’executiu, no es poden presentar a unes eleccions. Per accedir al poder cal un partit. I Puigdemont no en tenia. És més, el gruix dels seus antics correligionaris de l’extinta Convergència s’havien agrupat en unes sigles, les del PDECat, que a ell li feien nosa. A partir d’ara, si qualla la nova formació, el lideratge de Puigdemont ja no estarà orfe de partit: es queda amb la marca Junts per Catalunya (JxCat) i la transforma en una cosa nova, ideològicament transversal, amb la independència com a objectiu primordial.

La refundada JxCat, doncs, apareix com un partit al servei de la causa de la independència i a redòs del lideratge indiscutit de l’expresident a l’exili. Estratègicament, aposta per la confrontació i l’agitació permanents, és a dir, per mantenir la tensió amb l’Estat. Sense descartar la via del diàleg, creu que només s’hi pot arribar des d’una posició de força, portant el xoc al límit. Naturalment, no renuncia a l’autogovern autonòmic, però posa la institució prioritàriament també al servei d’aquesta estratègia de confrontació.

D’aquesta manera, marca distàncies amb la seva força rival independentista, ERC, partidària d’anteposar el diàleg i l’acció de govern com a palanques per sumar més voluntats al si de la societat catalana. Tanmateix, uns i altres estan obligats a entendre’s si volen mantenir el domini independentista al Parlament i al Govern. De fet, el partit de Puigdemont i el de Junqueras competeixen per aconseguir l’hegemonia dins l’independentisme i, així, estar legitimats per marcar l’estratègia unitària. Però això només podrà ser si un dels dos aconsegueix un avantatge clar respecte de l’altre, cosa que no sembla que s’hagi de produir. En cas d’un nou empat tècnic o d’una victòria ajustada de JxCat o d’ERC a les pròximes eleccions catalanes, hi haurà dificultats objectives per superar la dinàmica de divisió que, a remolc de la repressió de l’Estat, ha tenyit el Govern de Torra i l’independentisme en conjunt des de la tardor del 2017, després del referèndum de l’1-O.

El partit de Puigdemont té, a més, un altre repte: el de la continuïtat i l’arrelament. No és menor. Només cal veure les dificultats de la formació de Colau. I al davant hi té partits històrics com la mateixa ERC o el PSC.

El + vist

El + comentat