11/09/2023

El perill de caure en l'antipolítica

Com cada any, desenes de milers de persones vingudes de tot el país van sortir als carrers a Barcelona per reclamar el dret de Catalunya a constituir-se en un país independent, demostrant que, tot i que les xifres de participació no són ni de bon tros comparables amb les dels anys més àlgids del Procés, l'independentisme continua sent un moviment amb una notable capacitat de mobilització, malgrat la desorientació i la manca d'unitat que presideix el moment actual. La Diada també va servir per evidenciar les diferències de discurs entre les dues entitats més representatives del moviment, l'ANC i Òmnium. Així, mentre la segona continua posant l'accent en la necessitat de refer la unitat i reclama als partits que tenen la clau de la investidura de Pedro Sánchez, ERC i Junts, que negociïn de forma coordinada, l'entitat presidida per Dolors Feliu llisca perillosament pel pendent de l'antipolítica i ja ha deixat clar que té la intenció de presentar-se a les pròximes eleccions catalanes amb una "llista cívica".

"Si no es veuen amb cor [de fer efectiva la independència] que s'apartin i convoquin eleccions", va clamar ahir Feliu. Aquest discurs es basa en la creença, profundament simplista, que la independència depèn únicament i exclusivament de la voluntat dels polítics catalans, sense tenir en compte aspectes tan importants com la correlació de forces amb l'Estat o el context internacional, per no parlar de la meitat de la població que, ara per ara, no comparteix aquest projecte. A la manifestació hi havia una pancarta que resumia a la perfecció aquesta mena d'independentisme màgic amb tics populistes: "Sense polítics ja seríem independents". De veritat? Hi ha algun exemple al món de país sense polítics que funcioni millor?

Cargando
No hay anuncios

En canvi, Òmnium manté un discurs que toca de peus a terra i que es basa en dues premisses: la primera és que la unitat i la transversalitat són ingredients indispensables per a l'èxit, i això vol dir que l'independentisme ha de tornar a ser inclusiu i optimista i deixar de ser aquest espai ple de rancúnia i frustració on només hi ha insults i retrets, on gent que ha passat per la presó o l'exili ha de suportar que els acusin de "botiflers" o "traïdors", i on comencen a aflorar tics d'essencialisme identitari preocupants. I la segona premissa és que s'ha de ser molt conscient del principi de realitat i intentar aprofitar qualsevol escletxa que es presenti per avançar posicions, per exemple amb les negociacions de la investidura.

La realitat és com és i no com ens agradaria que fos. I la realitat és que no hi ha un camí fàcil i unívoc cap a la independència, i menys encara si l'independentisme està dividit i enfrontat. I malgrat tot, el cert és que ara Europa torna a estar pendent del cas català perquè en depèn la governabilitat d'Espanya. Només cal veure el nerviosisme que s'ha apoderat de Madrid amb les negociacions de la investidura per veure que, aquells que pensaven que el malson havia passat, ara han descobert que el dinosaure continua sent-hi.