Un problema per al país i per a l’independentisme

Un fragmentat mosaic de partits, entitats, grupuscles i webs conforma l’espai de l’extrema dreta independentista. Els noms que sonen més ara mateix són dos: Aliança Catalana i Sílvia Orriols, però no surten del no-res i tampoc no estan sols, tot i que el sector que representen encara està ple de divisions. Impulsats per la frustració generada després de l’1-O i l’augment de la xenofòbia que afecta gairebé tot Occident, han trobat un espai per créixer. La frustració és el millor brou de cultiu per a l’extrema dreta i els polítics que diuen combatre-la farien bé de recordar-ho. Però molts dels elements clau de l’extrema dreta independentista ja defensaven aquestes idees abans de l’1-O. Algun venia de cercles neonazis, fins i tot d’organitzacions clarament espanyolistes com ara Cedade. Us oferim una completa radiografia d’aquest sector per ajudar-vos a entendre millor aquest entramat d’organitzacions que competeixen entre elles per defensar unes idees que encara són marginals a la política catalana.

L’extrema dreta independentista és una opció política minoritària, però també és un problema per a l’independentisme i per al país. D’una banda, divideix els independentistes més del que ja ho estaven. Però també és una opció que renuncia a una bona part dels catalans, voluntàriament, i se’ls posa en contra. Converteix la catalanitat en una reserva indígena pura gairebé sense capacitat de créixer. Aquesta manera d’entendre la catalanitat està condemnada al fracàs per la senzilla raó que, els agradi o no, una bona part de la població de Catalunya no hi ha nascut i continua i continuarà arribant-hi gent nova. La catalanitat, si és que pretén créixer, només ho pot fer convencent, per contagi. Renunciant-hi, renuncien a la possibilitat d'una independència que diuen que reclamen.

L’extrema dreta, sigui independentista o espanyolista, és un problema per al país perquè utilitza la frustració dels ciutadans per atiar l’odi dels uns contra els altres. En lloc d’aportar solucions als problemes hi aporta divisió, confrontació i les mateixes mesures contraproduents. Expulsar els que han nascut a fora no arreglarà l’economia, al contrari, i això no donarà més feina als que es quedin. Imposar per la força una moral tradicional i retrògrada ja s’ha fet abans i tampoc no millorarà la vida de ningú, tal com va demostrar el franquisme. Donald Trump, entre escàndols, polèmiques i canvis de rumb sobtats, demostra cada dia com fallen algunes de les idees que defensen aquesta mena d’organitzacions.

Però el creixement de l’extrema dreta també és un símptoma. Ho és el de l’extrema dreta espanyolista, encapçalada ara mateix per Vox, i ho és el de la que s’autodenomina independentista, liderada per Aliança Catalana, dues organitzacions que coincideixen en moltes de les seves propostes. El seu creixement és símptoma d’una frustració que els altres partits no es veuen capaços d’abordar, d’un model econòmic que impulsa la desigualtat i d’una cohesió social cada vegada més amenaçada.