Putin contra Biden

Aquest dijous farà un any que va començar la invasió russa d'Ucraïna. Havia de ser, segons les previsions i els desitjos de Moscou, una "operació militar especial" ràpida, com l'annexió de Crimea del 2014. En aquella ocasió se li va tolerar. Aquest cop s'ha convertit en una cruenta guerra de desgast i en el teatre d'una confrontació global que Occident planteja encertadament com un xoc entre democràcia i autocràcia. Putin va fer un gran error de càlcul: comptava amb els dubtes i les divisions dins el bloc occidental, però ha acabat provocant justament el contrari, una OTAN i una Unió Europea més unides. I, per tant, més fortes. En efecte, això no era obvi. Ara sí que ho és. De manera que Rússia s'ha complicat molt la vida. Només el fet que internament hagi recruat la repressió contra l'oposició li permet al líder mantenir l'aparença de seguretat i força, amagant les febleses de l'exèrcit i de l'economia del país.

Dotze mesos després, el líder rus, lluny de cap mena d'autocrítica, està enrocat en l'esperit del que, en castellà antic, molt gràficament se'n diu "sostenella y no enmendalla". La seva cursa bèl·lica alimentada per un nacionalisme creixent no sembla tenir aturador. A l'hora d'adreçar-se als seus ciutadans i al món, aquest dimarts ha tornat a esgrimir una suposada amenaça occidental sobre Rússia i un encara més increïble nazisme en les files de l'enemic, dues excuses sobreactuades per justificar el seu atac suposadament a la defensiva. Res més lluny de la realitat. Perquè la realitat és que des del principi Putin no ha sabut dissimular gaire el seu afany expansionista sense miraments, provocant víctimes en la població civil ucraïnesa que diu defensar i fent servir l'amenaça dialèctica nuclear, que ara l'ha portat a suspendre el tractat bilateral de desarmament nuclear amb els EUA.

Aquest últim és un nou pas en la confrontació global en què s'ha ficat, que ha rebut la rèplica contundent i immediata del president nord-americà des de Kíiv i Varsòvia. Amb Europa al darrere, i amb una Xina que fins ara s'ha mostrat prudent evitant alimentar militarment el xoc de blocs, Biden no dona treva al Putin agressor i autòcrata i deixa clar que "els Estats Units i els països europeus no busquen destruir ni controlar Rússia", sinó salvar Ucraïna i la democràcia. Occident se sent fort i, sense entrar en la intervenció directa, no dona peu a cap negociació. Perquè el cas és que, sense adonar-se'n, Putin està fent evident la seva debilitat quan diu que "Rússia té dret a ser forta". Ser fort no és una qüestió de drets, sinó de fets. I els fets demostren que el seu exèrcit està experimentant dificultats notòries en el camp de batalla, com s'ha vist els últims mesos amb la pèrdua de territoris que havia conquerit. El mateix es pot dir amb l'anunci de la congelació del seu compromís amb el desarmament nuclear. Recórrer a aquesta velada amenaça suïcida és una altra prova d'impotència. Putin ja no lluita contra Zelenski, sinó contra Biden. Aquests primers dotze mesos de guerra han consolidat aquesta dimensió superior del conflicte. Putin ho té més difícil ara que fa un any.