Com remuntar els resultats educatius
De nou, uns mals resultats dels alumnes catalans en coneixements de matèries troncals en les proves de competències bàsiques. La consellera d'Educació ja havia posat la bena abans de la ferida. Però la ferida hi és: no s'assoleix un nivell desitjat en matemàtiques, anglès i ciències, en especial a 4t d'ESO, curs final del cicle obligatori, però també a 6è de primària, on els resultats en matemàtiques han estat els més baixos registrats mai. Seguim sense sortir-nos-en. De fet, fa anys que està perfectament detectat el problema, que està enquistat o fins i tot es fa més gros. No estem aconseguint remuntar. Segurament les responsabilitats estan molt repartides: a les aules, a les famílies, als valors socials, a l'administració, a les desigualtats... Solucions? També cal buscar-les en tots aquests àmbits.
Responsabilitats a les aules? El pessimisme domina bona part de la professió docent, en la qual s'acumulen greuges i cansament. Naturalment, hi ha mestres i centres que treballen amb il·lusió i rigor, amb projectes engrescadors i empenta, però segurament són majoria els que han quedat atrapats en un sentiment d'impotència i desmotivació. L'acceleració en els canvis metodològics, els vaivens organitzatius i administratius, la manca de lideratges i el canvi en els hàbits d'aprenentatge i de vida dels adolescents a remolc de les noves tecnologies han aclaparat molts professionals. La vistosa prohibició dels mòbils als centres educatius ha estat l'últim gest polític.
Les famílies? No només els mestres han perdut autoritat o credibilitat davant els alumnes, també n'han perdut els pares davant els fills, la relació amb els quals, a més, és avui més de sobreprotecció que de confiança. Paradoxalment, els infants i adolescents reconeixen menys l'autoritat i alhora tenen menys llibertat. A les cases, doncs, hi ha molt marge de millora.
Valors? La cultura de l'esforç i l'exigència no passa precisament pel seu millor moment: d'una banda, exigim molt als nens i nenes (els tenim ben ocupats i hi projectem moltes expectatives), i de l'altra som benèvols amb les seves febleses i la seva baixa capacitat de frustració. Els fem més mal que bé.
L'administració? La governança del sistema educatiu ha experimentat els últims anys contínues anades i vingudes, també en el terreny de les proves per avaluar el nivell. Cada cop se n'afegeixen més, de proves, però els resultats segueixen sent mediocres. L'ansietat dels polítics, que volen resultats a curt termini, no sembla que hi estigui ajudant. Els costa donar autonomia i confiança als professionals. També exigir qualitat i formació als professors.
Les desigualtats? Sens dubte, la falta d'equitat, sovint lligada a la permanència de centres guetos que acumulen vulnerabilitats, dificulta molt la millora dels resultats globals. Cal actuar quirúrgicament i pressupostàriament en aquests entorns.
Dit tot això, i vista l'evident complexitat de causes i situacions, és tan important no deixar d'assenyalar el problema com evitar el derrotisme. Segurament, no hi ha una única fórmula per a totes les realitats educatives diverses de Catalunya. Sense dogmatismes ni por, hi ha bons exemples en els quals inspirar-se. Cal determinació i flexibilitat per trencar aquesta inèrcia de fracàs.