El rumb de Catalunya
La Diada Nacional d'aquest 2025 arriba en un context català, espanyol, europeu i global de gran incertesa. El món s'ha tornat més imprevisible i insegur. Les democràcies occidentals trontollen, i en especial i de forma molt preocupant la dels Estats Units. Molt més a tocar només cal mirar el desconcert –per no dir desgovern– de la veïna França, que també afronta un endeutament cada cop més greu. O les dificultats econòmiques d'Alemanya, on el nou canceller encara ha de demostrar el seu lideratge polític, tant a escala interior com europea.
La Catalunya contemporània que aspira a més autogovern i sobirania per satisfer el progrés dels seus ciutadans fa més d'un segle que per superar el seu desencaix dins d'Espanya ha fet bandera de l'europeisme. Però l'Europa unida es mostra avui molt feble i indecisa. Tensionada per l'ascens de les ultradretes nacionalistes, amb una governança que els ciutadans no comprenen, sense una sola veu ni una autèntica unitat d'acció en política exterior i defensa, i sense una fiscalitat comuna, Europa no se'n surt. Menyspreada pels Estats Units de Donald Trump, atacada a Ucraïna per un Putin cada cop més bèl·licament desinhibit –com s'acaba de veure al cel polonès– i amb la Xina dictatorial erigint-se en alternativa econòmica per a tot el Sud Global, la UE no troba el seu lloc. El genocidi de Gaza també està sacsejant el Vell Continent, les democràcies del qual, tradicionalment al costat d'Israel, veuen com Netanyahu està traspassant totes les línies vermelles dels drets humans. Si Europa no és capaç de fer-ne bandera, quina credibilitat li queda?
Aquest és el món confús on avui Catalunya es juga el seu futur. Enmig d'aquesta sotsobra, per no perdre el nord i recuperar les il·lusions cal afinar molt les prioritats. Per assegurar el progrés col·lectiu, per mantenir el rumb democràtic avui amenaçat arreu, toca triar bé les aliances. Dins d'aquesta Europa en crisi, Catalunya ha d'estar al costat de l'enfortiment de la convivència i la renovació de les institucions, de la salvaguarda de l'estat del benestar i de l'avenç cap a una autèntica confederació europea que superi els nacionalismes estatals, amb respecte per la diversitat cultural, que en el cas català vol dir en especial aval a la llengua pròpia. I si mirem cap a Espanya, no es pot minimitzar el perill d'involució que representen el PP i Vox, tant per a les aspiracions nacionals de Catalunya com per a la mateixa supervivència democràtica.
Internament els reptes també són majúsculs i urgents. I només es podran assolir amb actes de responsabilitat compartida, tant del món polític com de la societat civil. Una responsabilitat que ha de portar consensos bàsics en terrenys sensibles com el del món educatiu –és urgent revertir el pessimisme de la comunitat escolar i universitària–, l'inajornable avenç de les energies verdes, el compromís amb l'ús social de la llengua, l'impuls a la recerca i les noves tecnologies lligades al desenvolupament econòmic i la creació de riquesa, la redimensió del turisme i la gestió realista i sense demagògies incendiàries de la immigració.