S'acaba la campanya, que comenci la política
BarcelonaLa campanya electoral de les eleccions més estranyes de la història va acabar ahir amb les tradicionals crides al vot útil a càrrec de tots els partits. És un recurs clàssic i que funciona, però no deixa de ser trist que l'últim recurs per portar els teus electors fins a les urnes sigui apel·lar a un vot en negatiu, és a dir, en contra d'alguna cosa més que a favor d'un projecte en concret. Ahir es van sentir aquestes crides a evitar tant un tripartit d'esquerres amb el PSC com un govern independentista, que governin "els de sempre" o un executiu en què Vox o la CUP puguin jugar algun paper. És cert que l'elevat nombre d'indecisos i la fragmentació partidista (amb fins a nou partits amb possibilitats d'entrar al Parlament) potser justifica aquestes apel·lacions al vot més emocional, però ara ja podem dir que hauria sigut desitjable un tipus de campanya més constructiu.
Perquè, a més, es dona la circumstància que, com que no sembla que hi hagi d'haver transvasament entre el bloc independentista i el contrari, la majoria dels atacs s'han donat entre formacions en teoria properes o condemnades a pactar, com Junts i ERC, però també entre Junts i el PDECat, entre el PP i Ciutadans o entre els comuns i el PSC. És aquesta recerca del vot fronterer –el que es decideix a última hora i pot acabar decantant el resultat (és el que va passar el 21-D, per exemple)– el que ha fet augmentar la temperatura de la campanya en els dies finals, on ja s'han imposat clarament els missatges més dirigits al cor que al cap. Cal afegir que un altre factor que ha enrarit la campanya i l'ha feta encara més antipàtica és la presència d'una força d'extrema dreta com Vox, disposada a mentir descaradament per inocular el seu missatge xenòfob i autoritari.
El cas és que durant la campanya no s'ha pogut fer un debat serè i argumentat ni sobre quin ha de ser el rumb del Procés ni sobre el model de país ni, més a curt termini, sobre com ha d'afrontar Catalunya la reconstrucció de l'economia a partir dels fons europeus. Hauria sigut ideal veure els candidats discutint, amb xifres a la mà, sobre pressió fiscal, economia verda, ciència i investigació, model universitari o tantes altres coses imprescindibles per construir el país del futur. També hauria sigut una manera de calibrar les aptituds de cada candidat, ja que la presidència de la Generalitat no és un càrrec qualsevol i necessita un cert nivell d'expertesa.
Esperem, però, que un cop finalitzada la campanya i la seva pròpia dinàmica simplificadora i caïnita, i amb els resultats del 14-F a la mà, s'obri pas la política en el sentit més elevat del terme. La política entesa com la capacitat de teixir acords, generar consensos i dibuixar les línies mestres estratègiques que el país necessita per aixecar-se altre cop. I per això caldrà que els que avui es barallen (Junts, ERC, PDECat, CUP però també comuns o PSC) arribin a acords al llarg de la legislatura.
