Salut mental: la frustració d'infants, famílies i professionals

Falten recursos per tractar els problemes de salut mental d'infants, adolescents i joves. La pandèmia n'ha disparat els casos. Els professionals només arriben a parar el cop en els casos més greus. A la resta no els queda més remei que esperar... i en l'espera hi ha, sovint, un pendent d'empitjorament. Només les famílies que tenen recursos poden acudir a la medicina privada. La pública no dona l'abast.

Estem parlant d'angoixes, anorèxies i bulímies, autolesions, crisis d'agressivitat, depressions, situacions d'ansietat, tendències a l'aïllament... La llista és llarga. Les famílies –sense experiència– i les escoles –també sense prou mans i professionals especialitzats– no tenen les eines per abordar aquest auge de problemàtiques de salut mental que afecta nois i noies. La pressió ambiental per ser normal, per tenir èxit, per no decebre els adults, és alta. La pressió de les xarxes socials –fora del control dels pares i mestres– i del consumisme ambiental, també. En molts casos, a més, es troba a faltar un entorn que permeti una socialització adequada amb amics i adults: la manca de referents i la soledat són factors que poden desencadenar inseguretats i comportaments de risc. Aquests entorns precaris, esclar, es donen més en famílies socialment vulnerables que viuen en la precarietat. El vincle entre pobresa i salut mental és rellevant.

Aquest és el panorama. El 2021 es va calcular un 47% més de trastorns entre infants i adolescents. I segons els experts, les dades continuen pujant. S'estima que a Catalunya entre un 10% i un 20% dels menors pateixen algun tipus d'afectació. A més, les patologies s'estan agreujant. O sigui que estem davant d'una crisi quantitativa i qualitativa –de casos cada cop més greus– davant la qual cal actuar amb urgència i decisió des del sistema de salut, cosa que no s'està produint. El canvi cap a un model d'atenció més comunitari i preventiu va en la bona línia, però s'avança massa lentament. I en tot cas, el punt de partida és molt baix: a Catalunya només hi ha 10 professionals de la salut mental per cada 100.000 habitants, molt per sota de la mitjana europea (18). El resultat és que les llistes d'espera arriben fins als tres mesos, i van en augment. Entre dos i tres nens de cada quatre que pateixen situacions mentals delicades no poden ser atesos pels psicòlegs públics. Si estàs malament, t'aguantes i esperes. Has d'estar molt malament per ser atès amb immediatesa. I estem parlant de nois i noies que ho estan passant malament, que estan somatitzant situacions postpandèmiques complicades. Així doncs, la radiografia ara mateix és que, en termes de salut mental juvenil, s'està generant frustració en els malalts, les famílies i els mateixos professionals.