Tothom a les urnes: democràticament decidits

Cinc milions i mig de ciutadans decidirem avui el destí polític de Catalunya en unes eleccions excepcionals. Decidirem si volem construir un nou estat d’Europa, i a través d’ell un nou país més profundament democràtic, més just i més digne, o si donem una oportunitat més per encabir dins d’Espanya els anhels col·lectius d’una realitat que no vol deixar de ser, que vol governar-se, que vol tenir veu pròpia per contribuir al concert de les nacions lliures del món. El procés que ha portat a aquestes eleccions plebiscitàries s’ha fet en contra d’un estat espanyol incapaç de dialogar, d’un estat que no accepta l’evidència històrica i present de la realitat diferencial catalana. Ha sigut un procés que ha esclatat al carrer els últims anys, però que ve de lluny. I que passi el que passi persistirà. Com a mínim té al darrere un segle i mig de catalanisme polític, un moviment ideològicament transversal que ha intentat de manera reiterada i solidària canviar Espanya per fer-la més plural i moderna. Després de superar dues dictadures, després de comprometre’s amb una democràcia espanyola postfranquista que ha acabat decebent les legítimes aspiracions catalanes, el catalanisme ha fet el salt mental cap a la independència. L’ha fet primer al carrer i després en la política institucional. L’ha fet raonadament, pacíficament, a través d’una mobilització única a Europa pel seu caràcter massiu i per la continuïtat en el temps, una mobilització inclusiva de moltes sensibilitats i orígens, i lligada a la necessitat de regeneració democràtica i de canvi econòmic global que travessa avui tantes societats al món. Un moviment que només demana que el deixin expressar-se a les urnes, com avui passarà. No és el referèndum que hauria sigut desitjable, que l’estat espanyol no ha permès. Però seran unes eleccions lliures i netes, a les quals tothom és convocat.

Per arribar fins aquí ha calgut superar molts obstacles, ha calgut conjurar diferències i indecisions internes, i sobretot l’oposició frontal de la gran majoria de la classe dirigent espanyola, que ha excel·lit en els intents de trencar la convivència a través d’atacs reiterats al model lingüístic escolar, de querelles judicials per haver intentat posar les urnes el 9-N, del discurs de la por, de l’activació dels aparells de l’Estat per condicionar l’expressió lliure de la gent, de la intoxicació de l’opinió pública... No per esperada la resposta deixa de ser profundament decebedora. Però la societat catalana ha reaccionat amb maneres impecables, amb una maduresa cívica a prova de provocacions. No ha patit ni patirà cap fractura. Al contrari: les eleccions d’avui, tinguin el desenllaç que tinguin, enforteixen la maduresa d’aquesta societat democràticament decidida i la projecten al futur. Catalunya avui decideix.