Els sense nom que continuen morint per arribar a Europa
L'ONG Caminando Fronteras ha fet el seu balanç anual de persones mortes intentant arribar a les costes espanyoles i ha constatat un augment significatiu dels naufragis d'embarcacions que intenten arribar a les Balears des d'Algèria. Dels 3.090 morts comptabilitzats, un terç (1.037) corresponen a aquesta ruta, que surt del nord d'Àfrica en direcció a Formentera o Eivissa, illes conegudes pel seu atractiu turístic. El contrast dels migrants arribant a platges plenes de turistes, en el que per a ells representa el destí somiat, és una de les imatges que més bé condensa les contradiccions del món actual.
La majoria de víctimes mortals (1.906) es continuen produint a la ruta que va des de l'Àfrica cap a les Canàries, tot i que aquest any s'hi ha produït un descens important respecte a l'any passat. Cal tenir en compte que el 2024 va ser un any de rècord, quan més de 10.000 persones van morir ofegades intentant arribar a les costes espanyoles. Segons l'últim balanç del ministeri de l'Interior, les arribades irregulars de persones migrants a Espanya van baixar un 40,4% respecte al 2024, amb una caiguda encara més acusada en el cas de les Canàries, on va ser del 59,9%.
Tot i així, no es pot tancar els ulls davant d'una realitat tan dolorosa, tot i que sovint des d'Europa s'ha cregut que la millor manera de no incentivar aquestes travesses és abandonar aquestes persones a la seva sort. Recordem que iniciatives de rescat en alta mar com la que du a terme el vaixell de l'ONG catalana Open Arms són blasmades per l'extrema dreta, des de Salvini fins a Vox. L'ARA ha pogut documentar al llarg de la seva història alguna d'aquestes operacions de rescat amb la periodista Cristina Mas i el fotògraf Xavier Bertral, i la conclusió sempre és la mateixa: és il·lús pensar que la gent no es jugarà la vida per arribar a Europa posant-se en mans de les màfies, quan a la seva terra d'origen no veuen cap futur, sigui per les guerres, per la fam o simplement per la manca d'oportunitats.
En aquest sentit, cal diferenciar dos debats que haurien de ser independents. Un és el del control de les fronteres i els fluxos de migració, i l'altre és el del rescat de persones en alta mar. En el primer cas parlem d'un debat políticament legítim, però en el segon es tracta només de respecte pels drets humans, i en concret pel més elemental, que és el dret a la vida. Evidentment, s'han de perseguir les màfies que trafiquen amb persones, per a les quals sovint no són més que bestiar que paguen per un trajecte incert, i arribar a acords de col·laboració amb els països que són a l'origen de les rutes. Però amb les tecnologies actuals continua sent una vergonya que tanta gent mori cada any al Mediterrani o a l'Atlàntic, en el cas de les Canàries. Persones de les quals sovint no se'n sap ni la identitat i de les quals l'únic record que quedarà serà el d'una làpida sense nom que representa un projecte de vida frustrat.
