Un transport públic més barat, ¿fins quan?

L'Estat ha apujat fins a un nou rècord –per segon any consecutiu– la seva xifra de despesa pública, que el 2023 fregarà els 200.000 milions d'euros. Això permetrà que el govern català, així com la resta de comunitats, també tinguin més marge per endeutar-se, passant d'un objectiu de dèficit del 0,1% al 0,3%, fet que suposarà per a la Generalitat al voltant de 500 milions més per als pressupostos. Només així s'expliquen mesures com les que ha fet públic últimament Pedro Sánchez, que ha anunciat més beques per a estudiants i una rebaixa del 30% dels bitllets de Rodalies de setembre a desembre, un aposta que l'Autoritat del Transport Metropolità (ATM) ha apujat al 50% per a les targetes i títols de metro, bus i tren més habituals. L'ATM està formada per la Generalitat, l'Ajuntament de Barcelona i l'AMB, administracions que, per tant, també incrementaran la despesa. Aquest rumb compartit de polítiques keynesianes, que també s'estan donant en altres països, començant per Alemanya (el primer a rebaixar el transport), pretén amortir l'increment del cost de la vida: amb una inflació disparada a causa de l'augment del preu de l'energia, els governs busquen impactes en les butxaques dels ciutadans, sobretot en els més desafavorits. Sens dubte, el transport públic compleix aquesta funció.

Són, esclar, mesures benvingudes, d'efecte ràpid. Mesures que, d'altra banda, són l'altra cara de la moneda de l'increment generalitzat de la despesa militar. El que caldrà veure és fins quan es podrà mantenir aquest dopatge puntual del transport públic (el militar no serà circumstancial). Amb eleccions municipals a la vista (maig del 2023), és plausible pensar que el descompte no s'acabarà al desembre, sinó que s'allargarà durant el primer semestre de l'any que ve. Políticament, sembla clar. Però la càrrega per a les arques públiques pot acabar sent insostenible.

Les dades macroeconòmiques no són precisament falagueres: aquest mateix dimarts, tant la Moncloa com el Fons Monetari Internacional (FMI) han rebaixat les expectatives de creixement per a Espanya, amb una previsió d'increment del PIB del 2% i el 2,7%, respectivament. L'FMI mateix alerta del perill d'una recessió mundial. La conjuntura econòmica és ara mateix d'alentiment, però podria anar a pitjor. La guerra d'Ucraïna, amb les seves derivades energètiques, està resultant letal. El fet que els governs de la Unió Europea estiguin actuant coordinadament per minimitzar les turbulències, per exemple amb un acord clau per reduir el consum de gas (al final Espanya ha aconseguit una excepció: un estalvi del 7% respecte al 15% general), és un bon senyal, però la sortida d'aquest atzucac no serà fàcil ni ràpida. En aquest context, també és lògica la pujada dels tipus d'interès (el 0,5% històric) decretada pel BCE per intentar frenar la inflació. En conjunt, es tracta d'evitar la caiguda del consum i, així, conjurar el perill de recessió. La qüestió és quant de temps es podrà mantenir l'increment de la despesa pública i de l'endeutament. Quan tard o d'hora arribi el moment de tornar a apujar preus del transport, no serà fàcil que ho assumeixin els ciutadans.