Trump no ha guanyat (ni ha perdut)
Contra l'Iran, Trump no ha guanyat. Trump, certament, tampoc ha perdut. El mateix es podria dir del règim dels aiatol·làs, que han vist com se'ls escapçava la cúpula, però hi han respost estenent el conflicte a tot l'Orient Mitjà, en especial a l'enclavament energètic crucial de l'estret d'Ormuz. El veredicte més just seria de taules, d'empat, però un empat del qual de moment quasi tothom –amb l'única excepció directa d'Israel i indirecta de Rússia– ha sortit malparat: els Estats Units no han aconseguit el tan proclamat canvi de règim a Teheran, l'Àsia ha patit una gravíssima escassedat energètica, l'Europa dubitativa aquest cop s'ha quedat al marge de les crides a l'acció de l'amic americà alhora que veia com es debilitava la posició d'Ucraïna davant de Moscou, les monarquies àrabs del Golf han perdut el seu glamur turisticofinancer i, per descomptat, l'Iran ha patit un atac severíssim al seu sistema polític i a les seves infraestructures.
Tant la diplomàcia disruptiva de Trump, marcada per la seva incontinència verbal, sovint insultant (com si només se sabés relacionar a còpia d'amenaces superlatives), com la seva guerra amb data de caducitat anunciada, han donat un resultat incert. Estem davant d'un alto el foc precari al qual no s'ha sumat el seu company de viatge més fidel i perillós, un primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, que és qui va empènyer al conflicte el mandatari estatunidenc; un Netanyahu, a més, que no s'ha donat per al·ludit amb l'anunci d'aturada de les hostilitats: el Líban continua sent arrasat.
En l'argot polític i mediàtic dels Estats Units, estem davant d'un nou escenari TACO, la tendència a arronsar-se en l'últim moment: Trump always chickens out, que es podria traduir com "sempre acaba fent el gallina (o sempre s'acollona)". Sempre? En realitat, mai. Precisament aquesta frivolitat fatxenda és part del problema i de l'estratègia de la imprevisibilitat. La conseqüència és que a Trump ja ningú no se'l creu: ni quan amenaça ni quan proclama la pau. La seva retòrica, que va d'un extrem a l'altre, és tan exagerada com buida. Un dia amenaça amb la destrucció total de la civilització a l'Iran i l'endemà proclama una pau històrica que tornarà a portar la pau i la riquesa al món. Les seves maneres histriòniques de telepredicador de l'apocalipsi o del paradís generen vergonya aliena i han situat la política actual en un mode impossible de predir.
De fet, estem en una cruïlla de difícil diagnòstic. El món s'ha tornat impredictible, inclosa l'economia. Ara mateix, totes dues parts, els Estats Units i l'Iran, es proclamen guanyadores. Però la veritat és que totes dues parts estan perdent. I, com s'està comprovant, l'alto el foc és extremadament feble, sotmès sobre el terreny a un foc creuat que aquest dimecres, a part dels atacs brutals de l'exèrcit israelià a Beirut, on està morint molta població civil, ha continuat tant als països del Golf com a Israel i l'Iran. S'està molt lluny de la pau, però també del mateix alto el foc efectiu. I, tanmateix, és molt millor aquesta suposada aturada, per molt incerta i propagandística que sigui, que una deriva bèl·lica completament fora de control.