És un tòpic perfectament real i verificable: l'Europa unida contemporània s'ha construït a força de crisis. El primer pas, de tipus econòmic però inspirat pels grans valors fundacionals, va venir el 1951 com a conseqüència del desastre de la Segona Guerra Mundial. D'aleshores ençà, les ampliacions i els passos endavant cap a una integració més plena, amb les consegüents cessions de sobirania, s'han produït en situacions de cruïlla. Ara ens trobem de nou en un d'aquests moments. Els Vint-i-set s'enfronten a l'ofensiva militar russa sobre Ucraïna, una guerra que ha alterat el mapa i els equilibris geopolítics continentals forjats després de la caiguda del Mur de Berlín i l'ensorrament del bloc soviètic. La Rússia autoritària de Putin, nostàlgica del seu passat, parapetada en la seva potència nuclear i en la seva força energètica (gas i petroli), és una amenaça real per a l'estabilitat europea i mundial i per a la salut de les democràcies liberals. La presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, ho ha expressat amb claredat quan ha dit que Europa es juga el seu futur a Ucraïna.
El procés accelerat que la Unió Europea està facilitant a Kíiv perquè pugui integrar-se al club dels Vint-i-set respon a aquesta consciència col·lectiva d'estar al davant d'un tot o res. En moments crítics, mesures excepcionals. Es tracta tant de reconèixer l'esforç heroic del poble ucraïnès com d'enviar un missatge clar a Putin perquè entengui que pel camí d'una violència militar de fets consumats no se'n sortirà. Els pobles europeus volen ser lliures i volen viure en democràcies plenes i reals. L'època de la tutela soviètica ja ha passat. Si la UE té algun sentit, és el de garantir la igualtat de drets individuals i col·lectius per als seus ciutadans, en un marc de prosperitat i solidaritat per al conjunt. Amb totes les limitacions i contradiccions que es vulguin (per exemple, amb l'abordatge sovint hipòcrita dels refugiats i migrants), l'Europa unida ha d'exercir el seu rol de potència democràtica en el marc d'una globalització amb la Xina autoritària exercint cada cop més el seu lideratge. Fer-se respectar davant l'agressió russa no és una opció, és una necessitat imperiosa. A tothom li ha de quedar clar, doncs, que Ucraïna és Europa.
Dit això, Ucraïna, com a candidata formal a la UE, haurà de fer reformes creïbles del seu sistema democràtic per adequar-se als estàndards mínims dels Vint-i-set. Ja s'ha vist com països provinents de l'antic bloc soviètic com Hongria i Polònia estan resultant poc fiables en aquest sentit, i això no es pot repetir. Perquè la consolidació de la unitat no pot venir només del nombre, sinó que ha d'estar basada tant en la disciplina econòmica com en l'enfortiment de l'estat de dret. Altrament, correríem el perill de desvirtuar un projecte comunitari ja de per si prou complex i divers. Europa necessita més integració i més democràcia, no menys. Els nous membres estratègics, com ara Ucraïna, i com també ho podrien acabar sent Macedònia del Nord i Albània, han de garantir la qualitat formal i real dels seus estats de dret.
