14/03/2022

La vaga educativa del malestar

2 min
Una escola catalana, en una imatge d'arxiu.

La vaga que aquest dimarts comencen els docents d'escoles i instituts fa evident la distància que hi ha entre el col·lectiu i tant la conselleria d'Educació, amb la qual s'ha produït una palpable manca de diàleg, com les famílies del país, a les quals els costa d'entendre que l'avançament de l'inici de curs una setmana al setembre hagi sigut el catalitzador de l'aturada. La comunitat educativa està tensa, molt lluny del consens que caldria per donar un impuls a l'educació a Catalunya que, d'altra banda, tothom reclama. El món educatiu fa temps que viu enmig d'una insatisfacció i un malestar en què es barregen elements difícils de conciliar, amb dos pols gens fàcils de fer convergir: d'una banda, reivindicacions laborals que es remunten a les retallades de fa uns anys, mai del tot revertides, i de l'altra la necessitat d'imprimir canvis rellevants en la línia d'una renovació de mètodes i models organitzatius, per a la qual es reclamen també més recursos però sobretot que es posi fi a les inèrcies immobilistes i al bucle burocràtic i funcionarial de l'administració, cosa que al seu torn aniria en contra de drets adquirits pels docents.

Tot plegat dibuixa un panorama ple de contradiccions paralitzadores que, ara mateix, han conduït a aquest xoc plantejat pels sindicats contra un conseller, Josep Gonzàlez-Cambray, que ha decidit tirar pel dret i aguantar el pols. La catarsi en forma de vaga està servida. Però difícilment en sortirà res de bo. Més aviat sembla que tant sindicats com administració educativa feia temps que donaven per descomptada la confrontació. De moment, i contra el que suposadament és l'interès comú de totes les parts, els més perjudicats seran els alumnes, que veuran trencat el ritme del curs a tres setmanes de les vacances de Setmana Santa: cinc dies de vaga no són una broma. Amb aquest final de trimestre accidentat, el bon ritme d'estudi i de feina ja no tornarà fins al 19 d'abril. Cada cop ho estem posant més difícil als nois i noies de la pandèmia.

Caldrà, doncs, girar full com més aviat millor per focalitzar-nos en l'objectiu d'una educació de qualitat i per a tothom. I això només es pot fer amb diàleg i compromís per totes les bandes. Engegar el curs una setmana abans, i començar a trencar així un període de vacances estivals massa llargues, hauria de ser un objectiu compartit. Imposar-ho no és mai una bona solució, però intentar frenar-ho a la força tampoc. Pel que fa als canvis en el currículum, garantint la qualitat dels continguts, sempre és millor buscar l'acord amb els que els han d'aplicar o es corre el perill que esdevinguin paper mullat, com sovint ha passat amb tants canvis legislatius. En tot cas, els canvis, si realment hi ha determinació col·lectiva i compartida de millora, han d'anar molt més enllà, amb valentia i sense prejudicis: més autonomia per als centres públics (fins i tot pressupostària i contractual), més llibertat perquè cada escola o institut pugui marcar una línia pròpia. Només així, amb grans acords ambiciosos, la comunitat educativa podrà fer una pressió conjunta carregada de legitimitat per aconseguir, en temps de crisis recurrents, més recursos públics per garantir una educació amb futur.

stats