El vas mig ple en la lluita contra la crisi climàtica

La COP30 arrenca avui a Belém, en plena Amazònia brasilera, i es treballa perquè comenci de veritat la implementació de l'Acord de París, que compleix deu anys amb un balanç a mitges, perquè els esforços fets fins ara han donat fruits evidents però encara no són suficients per evitar que l'escalfament global superi els 2 ºC. Se'n parlarà molt i tornarem a revisar dades preocupants de com avança l'escalfament i dels objectius per aturar-lo.

Tanmateix, està havent-hi un tomb en el discurs sobre la crisi climàtica. En dues direccions oposades. D'una banda, tenim els negacionistes, que liderats per Trump i els seus seguidors neguen la major i consideren que en realitat no hi ha crisi climàtica i per tant no cal fer esforços en la reducció de les emissions. Les calorades dels darrers anys, les dades i els estudis científics els contradiuen, però com que en certa manera també són bastant negacionistes científics no els ve d'aquí. És un problema greu perquè tenen molt poder i estan fent forat amb les seves mentides a totes les xarxes i mitjans que controlen, que són molts.

Però, de l'altra, el discurs climàtic està fent un altre tomb que és més interessant i que pot revitalitzar una lluita que darrerament està desinflada. És un discurs que vol fugir del catastrofisme moderant el discurs i centrant-se en tot allò que s'ha fet i s'ha millorat. És a dir, no nega –al contrari– les xifres i les dades de la crisi climàtica, però les posa en un context històric que demostra que les mesures que s'han adoptat han anat funcionant i remarca els aspectes en què s'ha d'incidir més per mitigar els efectes del que ja ha passat. D'aquesta manera, es vol combatre tant l'angoixa ambiental que ha creat l'alarmisme com també les crítiques furibundes dels negacionistes quan les dades semblaven massa inflades. En el rerefons, a més, hi ha el cansament de l'opinió pública sobre un tema del qual ja ha agafat consciència però que ara ja no mobilitza com fa uns anys.

Així doncs, cada cop està entrant més a l'agenda pública una altra qüestió cabdal que pot ser important per combatre els discursos dels negacionistes: la desigualtat. La crisi climàtica no extingirà la humanitat, com deia de manera provocativa Bill Gates no fa gaire, però sí que acabarà amb la vida o la manera de viure i sobreviure de moltes persones, especialment les més desfavorides. I és que els efectes de la crisi climàtica –calorades, inundacions, sequeres...– afecten de manera més extrema els països pobres, que no són els responsables de les emissions que l'han provocat però sí que en pateixen les conseqüències, per geografia i perquè no tenen tants recursos per mitigar-ne els efectes. I als països rics també són els pobres, els que viuen en cases i zones més precàries, sense possibilitat de fugir-ne, els que en pateixen les conseqüències. Igual que passa en altres temes, com l'habitatge, la desigualtat econòmica torna a ser un tema cabdal en el discurs polític, com ha demostrat la victòria recent de Zohran Mamdani a Nova York. La injustícia d'aquesta desigualtat global en la qual els rics contaminen més i això els fa més rics però qui en paga les conseqüències són els pobres sens dubte serà cada cop més un tema clau en el discurs global.