Les víctimes de la dana no es mereixen la vergonya de Mazón

Pocs dies abans del primer aniversari de la dana que va provocar 229 morts i abundants danys materials al País Valencià, la continuïtat de Carlos Mazón com a president de la Generalitat representa una ferida oberta que impedeix a les víctimes girar full i contamina tota la vida política i social valenciana. Un any després, ha quedat acreditat que Mazón va mentir en nombroses ocasions i la instrucció de la jutgessa de Catarroja, Nuria Ruiz Tobarra, ha anat desmuntant una a una totes les versions que han donat tant ell com els seus subordinats.

Mazón va mentir tant sobre el dinar de més de quatre hores que va mantenir amb la periodista Maribel Vilaplana, que en un primer moment va ser "una reunió de feina a prop del Palau", com sobre l’hora en què va arribar al Cecopi, "passades les 19 h", que després va resultar que eren les 20.31 h. Però el pitjor de tot és que durant tota la jornada, el pitjor dia de la història recent del País Valencià, va ignorar les alertes meteorològiques, hi va treure ferro al migdia quan ja hi havia localitats inundades i no es va posar en marxa fins a dos quarts de vuit, quan ja hi havia desenes de morts i la riuada arrasava una comarca sencera com l’Horta Nord. La seva desídia, combinada amb la incapacitat absoluta de la cúpula d’Emergències per prendre la decisió d’enviar una alerta que hauria pogut salvar la majoria de vides, va desencadenar la tragèdia.

Mazón és un president desacreditat per les enquestes (un 80% dels valencians consideren que hauria de dimitir) i que sobreviu gràcies a la respiració assistida de Vox. La seva continuïtat és un fracàs per al PP i, en especial, per al seu líder estatal, Alberto Núñez Feijóo, incapaç també de prendre decisions dràstiques en una qüestió tan cabdal.

Un any després, els valencians tenen un president que es vanta de no haver pres cap decisió el 29 d’octubre del 2024, el dia en què es justifica un càrrec com el de president de la Generalitat, i que en fins a tres ocasions s'ha negat a anar a declarar voluntàriament davant la jutgess. La seva estratègia jurídica, basada en desvincular-se de tot el que va passar aquell dia, només es podria entendre si ja hagués dimitit del seu càrrec perquè políticament resulta dramàtica. Perquè el missatge que Mazón llança als valencians cada cop que insisteix en aquesta versió és, si mai es torna a repetir una situació com aquella, que no comptin amb ell.

Ara bé, seria un error centrar tota la responsabilitat en la persona de Carlos Mazón. Mazón és el resultat de la cultura política d’un partit, el PP valencià, i, en concret, la seva facció alacantina, que històricament ha estat vinculada al sector turístic i ha menyspreat l’autogovern valencià. Per a Mazón i els seus, la Generalitat és una plataforma de promoció personal, i no una institució que ha de vetllar per la seguretat dels valencians, tal com va fer-se evident ara fa un any.