L’EDITORIAL
Editorial23/01/2016

Víctor Català, la força d’un clàssic

Mig segle després de la seva mort, l’obra de l’autora de ‘Solitud’ manté tota la força i vigència

Dimecres que ve farà 50 anys de la mort de Caterina Albert, literàriament Víctor Català, un referent de les lletres catalanes que no ha fet sinó créixer amb el pas del temps. Solitud, la seva gran novel·la, que ja va produir un gran impacte al seu moment i va tenir repercussió internacional amb diverses traduccions, s’ha convertit en un autèntic clàssic. La seva lectura manté tota la força i tota la vigència. Al costat d’Els sots feréstecs de Raimon Casellas, és sens dubte una de les grans novel·les del Modernisme. S’hi expressa amb extraordinària intensitat la lluita de l’individu contra la massa, contra els costums, la força de la voluntat. És d’una gran modernitat, la modernitat modernista que Víctor Català va forjar al costat d’autors com Joan Maragall, Santiago Rusiñol o Prudenci Bertrana. Una modernitat que, en el seu cas, va acompanyada a més del factor de gènere, gens fàcil en la seva època. I que contrasta, alhora, amb el personatge que es va anar construint l’autora, una mica a l’estil del que després faria el Josep Pla reclòs a l’Empordà. A l’entrevista de Baltasar Porcel que avui reproduïm queda clar: es treu tota la importància, s’autoretrata com algú ancorat a l’Escala, tancada en la seva petita vida, casolana, que escrivia tal com li rajava, fins i tot amb desgana, per encàrrec.

Sigui com sigui, va deixar una obra sòlida, d’una gran personalitat, d’un realisme expressionista que va despertar tantes incomprensions com adhesions. Va patir amb els anys del Noucentisme, pero el seu llegat s’ha acabat imposant. Per això avui, un cop més, la reivindiquem des de l’ARA. Ho fem amb una obra seva poc coneguda, tardana, que expressa la seva preocupació per salvar els mots. Aquest cop no des de la literatura pròpiament, sinó amb un recull de refranys i rodolins confegits per ella mateixa a partir del riquíssim lèxic de la parla popular empordanesa, ja en el seu temps amenaçat. És una Víctor Català curiosa, juganera. Una cara més d’una autora que, a través del conreu de la poesia, el teatre i sobretot la narrativa, es va fer fa més d’un segle un lloc per mèrits propis en la literatura catalana.