CRÒNICA

Les cabres pels seus pecats

Les cabres, pels seus pecats, tenen els genolls pelats, diu la dita que millor ens descriu avui

Hem tingut dues convocatòries electorals violentes, una rere l’altra, separades per dos mesos i vint-i-un dies plens de tensió. No podrem pair mai el que va passar l’1-O i crec que tampoc no oblidarem el grau de violència institucional i periodística amb què s’han omplert les setmanes. Ahir, mentre sentíem les dades de participació, se’ns colaven les notícies de les possibles imputacions de Rovira, Mas i Gabriel. Abans, esclar, molta gent havia recordat Junqueras, Forn, Sànchez i Cuixart, que són a la presó. Ha estat un desembre fred, i ahir no va ser una excepció.

Ahir molta gent no respirava. O bé contenia la respiració o bé sospirava: la preocupació era sincera. M’atreviria a dir que, llevat de Ciutadans, la resta de partits respiraven malament, perquè tots saben que avui divendres serà tot molt complicat. Dic això de Ciutadans perquè és el partit que Espanya necessita per no regenerar-se fent veure que fa alguna cosa. Té molt recorregut. És el partit que ha pogut créixer explotant les contradiccions de tots els altres i el que a Espanya pot concitar més acords. Si han estat capaços de sostenir el PP durant aquests anys, s’ho poden empassar tot.

La resta ho tenen tots magre. Els independentistes perquè han de construir política i polítiques contra un Estat que a hores d’ara pot trencar el que li vingui de gust. El to dels partits independentistes ha sigut baix, res de nou quan tens els candidats a la presó o a Brussel·les. El dolor físic de l’1-O es va repartir de manera democràtica entre els votants i els candidats. Ha passat factura, anar un dia a Borrassà a tallar la carretera, protestar a la porta de l’Ajuntament de la ciutat que sigui, anar a Brussel·les i aguantar tota la crítica que plovia o pedregava.

Els votants del PSC han envellit de tal manera que comencen a assemblar-se a Raimon Obiols o Josep Maria Bricall de tant com els reivindiquen. Bricall o Obiols em mereixen tot el respecte, però no sé si al costat d’Iceta poden aguantar més enllà de l’àrea metropolitana. Els comuns han fet la pitjor campanya que he vist mai: els candidats semblaven desganats, com si els fes mandra haver de sortir de Barcelona. La conversió en Iniciativa s’està completant més de pressa fins i tot del que preveiem.

Crec que els independentistes ahir van entendre que el que els fa forts també els fa mal i que el repte dels mesos posteriors ja no és guanyar, és guanyar millor, més intel·ligentment. I que el repte és enorme, perquè s’ha de fer en contra d’un Estat que ja no té separació de poders, on el poder executiu pot manar el judicial, el legislatiu i el periodístic. Qui anava a votar ahir sabia que el monstre no té cap mena de problema a jugar brut i que pot suportar els danys molt millor que els catalans. L’Assemblea muta en forma de CDR, Òmnium eixampla la base i intentarà provar sort altra vegada amb les lluites compartides, a veure si els comuns aquesta vegada no li foten una coça. La CUP s’ha agradat massa durant massa temps i ha pagat una vanitat política que molta gent ha sentit molt lluny de la seva vida.

Tots patirem una situació injusta: els independentistes perquè ens queda una feinada impressionant i perquè els danys són obvis. És el preu que s’ha de pagar per voler tirar endavant un projecte polític com aquest. El PSC simplement es degrada. Ciutadans no construirà res a Catalunya, el seu projecte es basa justament en el contrari, fins a tal punt que el PP s’ha hagut d’immolar perquè guanyin, molt sòrdid tot plegat. Els comuns i la CUP hauran de revisar la supèrbia ideològica amb què es presenten públicament. Em dol escriure la frase anterior, tenint els genolls pelats com tinc per tants pecats, però així ho veig.

21D

Etiquetes

Més continguts de

La veu del poble