EL PATI DESCOBERT*
Les relacions internacionals són avui una peça cabdal del procés per decidir el futur de Catalunya. El mapa de la presència catalana a l’exterior és robust i inclou, més enllà de la representació permanent a la UE, delegacions a les principals potències europees i als EUA. La projecció institucional és vital per assegurar un reconeixement tàcit de la tasca de la Generalitat i visibilitzar la qüestió catalana, tot plegat de la mà de les funcions tradicionals de difusió cultural i suport econòmic. Així ho ha entès el Govern, que des del 2012 ha llançat una ofensiva de diplomàcia pública (inspirada en el model anglosaxó) mitjançant el Diplocat, i en paral·lel ha mantingut una secretaria d’Afers Exteriors i UE amb el tàndem de Roger Albinyana i Albert Royo. L’actual esforç internacionalitzador és clarament més ambiciós que el model pujolià dels 80 i els 90, iniciat amb l’aliança dels quatre motors europeus i una Assemblea de les Regions (1985) que es convertiria en el Comitè de les Regions (1992), un òrgan consultiu de la UE que engloba autoritats regionals i locals.
Ara bé, la tensió entre l’horitzó de la paradiplomàcia catalana i els límits competencials fixats pel TC és consubstancial amb les activitats dels últims anys, sobretot des de l’Estatut del 2006. La llei catalana d’acció exterior, aprovada a finals del 2014, va ser recorreguda per l’advocat de l’Estat i finalment declarada constitucional pel TC. El TC va recordar que la Generalitat té dret a desenvolupar l’acció exterior en matèria de cultura i economia però no es pot presentar com un subjecte que fa relacions internacionals. Si bé la doctrina del TC contrasta amb la flexibilitat que mostren alguns estats federals, com ara el Canadà respecte al Quebec (que té representació a la Unesco), el cert és que a ningú se li escapa la necessitat de buscar un reconeixement de l’estatalitat catalana en cas de secessió. Una tensió de fons, doncs, que no sembla que hagi de disminuir en els pròxims mesos.
