Terrassa i 'La teranyina': enterro multitudinari amb vi i pastes

Unes quantes pel·lícules comencen amb un enterrament, un esdeveniment que fa trontollar fonaments i propicia replantejar coses. És el cas de La teranyina. Una multitud, membres de la burgesia, acomiada el patriarca de la família Rigau, gerent d’una important fàbrica tèxtil. Prop del fèretre conversen en veu baixa i van prenent vi i pastes, servits per criades de la casa. Hi ha “gent de copalta, barba espessa i parlar greu”, com descriu Jaume Cabré a la novel·la del mateix nom en què es basa la pel·lícula.

L’escena de l’enterrament té lloc a la sala principal de la Casa Museu Alegre de Sagrera, que és al rovell de l’ou de Terrassa, al carrer de la Font Vella. Joaquim de Sagrera, heroi de la Guerra del Francès i alcalde de Terrassa, hi tenia diverses màquines força rudimentàries per elaborar teixits de llana.

“Un centenar de persones van intervenir a l’escena de l’enterro, entre actors i extres; a més, n’hi havia una cinquantena de l’equip tècnic de la pel·lícula”, m’explica Domènec Ferran, que aleshores era responsable del Museu de Terrassa, al qual pertany la casa. Aquell dia estava atemorit. “Per tapar una inscripció que no era de l’època s’hi va posar un adhesiu que imitava el marbre, i en treure’l va deixar una marca. A més, una petita part d’un dels vitralls modernistes de la galeria va rebre un cop i es va trencar. És un miracle que només passés això”, recorda en Domènec mentre em fixo en una teranyina esculpida al capdamunt d’un dels capitells de les columnes del saló. L’aranya teixeix com ho feien els telers que van fer prosperar els amos d’aquesta casa. És un dels tresors del gran saló, on hi ha un piano de cua i un munt de cadires. El piano no es pot tocar, i a les cadires no s’hi pot seure. Soc en un museu, esclar. 

L’eix argumental de la pel·lícula és l’enfrontament entre obrers i patrons. Sí, els obrers, a principis del segle XX, l’època del film, tenien prou motius per revoltar-se: solien fer llargues jornades laborals, treballaven en condicions dures –envoltats de polsim, volves, soroll de la maquinària...–, patint accidents i rebent sous molt baixos, especialment les dones i els infants. La pel·lícula també posa de manifest desavinences entre els treballadors. El protagonista, interpretat per Ramon Madaula, lluita per la causa obrera, però acaba descobrint que ha estat enganyat per tots costats, també per un dels seus companys.

El guió és obra d'un quartet de luxe: l’autor de la novel·la, Jaume Cabré; el director de la pel·lícula, Antoni Verdaguer, i els escriptors Vicenç Villatoro i Jaume Fuster. “Érem un equip molt compacte. Jaume Fuster el va batejar com l’Egarenca de Guions”, i això que ell no era terrassenc; tots els altres sí. Treballàvem fins tard de nit i ell solia agafar l’últim tren, que en deien “el tren de les putes”, el de les barcelonines que venien a exercir la prostitució a Terrassa i de matinada tornaven”, m’explica Antoni Verdaguer, cineasta de poques pel·lícules (L’escot, adaptació de la novel·la Amorrada al piló, de Maria Jaén; “Havanera 1820, amb el mateix equip de guionistes de La teranyina, Raval, Raval”..., totes de bona factura.

“Anem als altres escenaris de la pel·lícula?”, proposo a l’Antoni. En un moment arribem a l’entrada de la casa on érem. Us ho explico. En realitat ho explica la màgia del cinema. Com que el carrer de la Font Vella, on hi ha la Casa Museu Alegre de Sagrera, és estret, l’entrada de la casa dels Rigau es va filmar en un altre edifici, que té un espai gran al davant, on cabien els carruatges. Es tracta de l’Institut Industrial de Terrassa, immoble de finals del segle XIX del carrer de Sant Pau que temps enrere era un magatzem de draps i fa anys acull la seu de la patronal Cecot.

Anem al Gran Casino, també al carrer de la Font Vella. Dissenyat per Lluís Muncunill, va ser el lloc d’esbarjo de la burgesia terrassenca durant bona part del segle XX. És un edifici de l’any 1920 –per tant, a l’època que retrata la pel·lícula, el 1909, no existia–. Hi té lloc una de les escenes més multitudinàries de La teranyina: el ball –300 persones vestides d’època!–. Ara és un lloc ple de llibres: alberga la llibreria Abacus.  

Tot seguit ens desplacem fins a l’Ajuntament. L’any 1909, en què transcorre l’acció, estava governat per Solidaritat Catalana, un partit que no generava gaires simpaties a la família Rigau. A La teranyina els empresaris, al saló de plens, reclamen a les forces polítiques la repressió dels avalots.

Algunes de les escenes no es van filmar pas a Terrassa. “A Artés vam rodar l’incendi d’una fàbrica. No sé com, va córrer la veu i es va presentar una gernació per veure-ho. Vam haver de reprogramar l’incendi unes hores més tard, entrada la nit, per evitar els tafaners, que no ens permetien treballar còmodament. L’incendi és un dels clímaxs del film; abans hi ha vagues, atemptats... A la fàbrica de Can Rigau, que és dirigida per un exmiliar rígid que es nega a pagar la setmanada dels dies de vaga –però al final no té més remei que baixar del burro–, es teixeix roba per als soldats espanyols que combaten a la Guerra del Marroc. Hi fan les mortalles dels qui van a lluitar, denuncien els treballadors, que saben que els que poden pagar una quota s’estalvien d'anar a la guerra. Tot plegat és l’origen de l’anomenada Setmana Tràgica.

Les escenes de la fàbrica tèxtil es volien fer a Polònia. A Verdaguer li hauria agradat filmar als telers del Vapor Aymerich, Amat i Jover –també obra de l’omnipresent Lluís Muncunill– , on té la seu el mNACTEC, però el 1990, l’any del rodatge, en aquest museu no hi havia telers antics. Verdaguer havia vist a La terra de la gran promesa, d’Andrzej Wadja, uns bonics telers. Per això es va desplaçar a Lodz, però quan va anar-hi els telers ja no funcionaven. “Finalment, vam trobar una fàbrica tèxtil amb telers antics funcionant a Artés”, recorda l’Antoni. Sempre és millor rodar a prop de casa.

Cinema històric català i en català de base literària

“La suma de la novel·la de Cabré i la pel·lícula de Verdaguer ha tingut una importància simbòlica molt gran per a Terrassa. Ha contribuït a la fixació d'un mite literari, en el millor sentit de la paraula, entorn de la ciutat industrial i modernista. Ha dotat a la ciutat d'un relat, que se'n diu ara, que ha arrelat”, sosté l’escriptor Vicenç Villatoro, coguionista de La teranyina. “Un patrimoni amb relat sempre acaba sent més atractiu que un patrimoni que no en té prou, per important que sigui. Per construir-lo, la narrativa, literària o cinematogràfica, és essencial”, subratlla Villatoro. “La pel·lícula La teranyina va formar part d'un intent –que a parer meu no va tenir prou continuïtat– de generar un cinema històric català i en català, de base literària, fet amb rigor i ambició, amb molta professionalitat tant tècnica com interpretativa, molt emmirallat amb el que havia fet el cinema italià”, apunta Villatoro.