Marco Inzitari: “Ningú es vol morir, però hem de donar vida als anys i no anys a la vida”

Entrevista a Marco Inzitari, metge i president de la Societat Catalana de Geriatria i Gerontologia

Deambulo pels pavellons del Parc Sanitari Pere Virgili, d’on el Marco és director d’atenció intermèdia, recerca i docència. Entro al seu despatx, amb una foto de quan això era l’Hospital del Generalísimo. “Quan va deixar de ser-ho es va discutir si continuava sent un recinte tancat. Jo defensava que no, perquè aquí es connecten dos barris, escoles amb habitatges, hi passen nens patinant, i els pacients en rehabilitació poden sortir acompanyats a la plaça”. I és que aparents subtileses urbanístiques acaben repercutint en la salut. M’horroritza la societat asèptica que endreça la gent per edats i condicions, cosa que impossibilita barreges generacionals. “Hi ha residències precioses, enmig de muntanyes o llocs idíl·lics però totalment aïllades, i és un desastre, perquè a la família li costa més visitar la persona ingressada. Em vaig enamorar de la geriatria després de veure una residència al costat d’una escola. La gent gran sortien al parc on jugaven els nens”.

Més enllà de la complexa conjuntura actual, em pregunto a qui li agrada la idea d’acabar la vida en una residència. “A mi no, i en general a la gent tampoc. Cal repensar com hauran de ser les residències, a partir dels desitjos de les persones grans. Han d’evolucionar a models menys massificats, sense rutines fixes d’hospital, amb espais i temps adaptats a les necessitats de cada persona”. Residències més humanitzades que em recorden el film israelià The farewell party, on les habitacions dels ancians estaven tan personalitzades, amb paper pintat, amb pianos, que arribaves a pensar que eren a casa seva. “Segons els estudis, la gran majoria de gent vol quedar-se a casa seva, però a vegades hi ha falta de suport o males condicions de l’habitatge. El primer pas, abans de reestructurar les residències, és intentar que les persones es quedin a casa, o una solució habitativa molt semblant. Amb elcovid hi ha hagut menys impacte en persones que vivien en pisos tutelats en la mateixa zona d’una residència, més difícil d’aïllar”.

Es parla molt d’enfortir amb recursos el sistema sanitari. Potser sortirà igual de car però ¿no valdria més la pena que els diners que ara posem a la part final, els gastéssim al començament? “Quan es va al metge potser ja és massa tard, s’ha d’invertir en la prevenció de manera més intensiva i convençuda. A través del programa ÀGIL donem eines per alentir l’envelliment. La clau és que persones que encara es valen per elles mateixes agafin les pautes, primer amb un acompanyament, per després fer-les autònomament en la vida quotidiana, sempre amb el suport de l’entorn, el casal, el gimnàs o la xarxa veïnal. El secret de les persones centenàries no té una recepta única: exercici físic, bona nutrició, bon son, ni vicis ni excessos, tenir reptes vitals, espiritualitat, sortir-se’n de situacions difícils, ser una persona independent però vinculada a la comunitat. La genètica seria només un 30%”.

Existeix l’edat cronològica, perquè 70 anys són els mateixos per a tothom, però el que és determinant és l’edat biològica, diferent en cadascú. “Mesurant paràmetres com la velocitat a què camina la persona una distància de quatre metres, combinant-ho amb el seu gènere i l’edat, ens dona una aproximació molt bona de la seva esperança de vida en aquell moment. A Catalunya hi ha una esperança de vida alta amb bona salut psicofísica, i no estem aprofitant el retorn positiu de les persones grans que poden aportar expertesa, temps i capacitat. Als EUA, per exemple, hi ha el programa Experience Corps, en què aquestes persones fan reforç escolar a nens amb dificultats. L’èxit és doble: els nens milloren acadèmicament i els grans milloren de salut i d’ànim. Ningú es vol morir, però hem de donar vida als anys i no anys a la vida”.