Microsites 26/08/2020

Fina Miralles: “No m’haig de morir amb el pinzell a la boca”

Artista ‘performer’

3 min
Fina Miralles: “No m’haig  de morir amb el pinzell  a la boca”

Periodista“Fa 20 anys que soc aquí. Si vius al carrer Bruc, el pis és casa teva; si vius a la carretera de Portlligat, casa teva és Cadaqués”. Cadaqués, i també París, l’Amèrica Llatina, la finca de secà de Serrallonga, Sabadell o els internats. “La meva era una família curiosa. El meu pare va anar al notari a anul·lar la pàtria potestat sobre la dona i els fills. El notari li va dir que era boig, que la dona seria lliure i que se’n podria anar quan volgués, que se li emportaria els fills i tot. I va contestar: «No vull tenir cap dret sobre ningú». No he sentit de ningú més que hagi fet això. A mi i als meus germans «fills meus» no ens ho deien mai. Jo era la Fina. Els pares anaven i venien. Una tata ens va cuidar dels 0 als 10 anys, i després cap a l’internat. A mi me’n van fer fora. Era tot tan desgraciat. Sola. Era dur. Em mullava els peus per posar-me malalta i anar a la infermeria. Si tenies febre et donaven llet amb sucre i t’hi podies quedar a dormir, i tenies la sensació que existies per a algú, perquè a casa meva no em venien a veure mai. I vaig començar a fer les coses al revés de tothom, vaig tirar un petard a classe, les notes fatal, i van trucar a ma mare dient: «Aquesta nena no la podem governar». És una de les coses que m’omple el cor d’alegria. Tota una institució maquiavèl·lica i no em van poder adreçar. No és fins que es va morir la meva mare que em va començar a acompanyar”.

Comissariada per Teresa Grandas, a partir del novembre hi ha prevista al Macba la retrospectiva Fina Miralles. Soc totes les que he sigut. S’ha seleccionat el seu treball dels anys 70, on predomina la performance a mig camí entre el land art i l’activisme. Ella enterrada a terra, colgada de pedres o engabiada. Però la Fina és més que art conceptual. Documentada en foto, vídeo, llibretes d’artista o dibuixos, la seva obra i la seva vida es trenen, i assegura que no té cap influència de les avantguardes coetànies d’altres llocs. “Res de res ni ningú. Per a mi, pujar als arbres era la cosa més habitual del món. Soc una dona de la terra. Tot això ho estava fent com a rebequeria. No he fet mai art. M’han penjat un cartell que diu «artista». Ja m’està bé perquè així m’han deixat fer el que he volgut. No m’ha interessat mai ser una professional de l’art, ni he escollit la pràctica de l’art per guanyar-me la vida. Jo l’he fet i ell m’ha fet. I ja he acabat amb el que em vaig comprometre i amb l’obra que tenia l’obligació de fer. No m’haig de morir amb el pinzell a la boca. Ara faig una vida totalment contemplativa. I jo les entenc, les senyores dels pintors que tenen un home a casa que tira una ratlla i són 30.000 pessetes. Dius: «Va Antoni, cap al taller». Amb pijama, feien treballar l’Antoni. L’aixecaven del llit. Màquines de fer diners. Però jo no en tinc necessitat. És massa sagrat, per a mi, l’art. Guardo bons records de l’època conceptual. Érem un grup de persones que treballàvem conjuntament i ens ajudàvem. Al no vendre’s, no hi havia ni rancúnies, ni zels, ni hòsties. Va ser bonic. Jo era l’única que havia fet Belles Arts, i vaig acabar-la cagant-me en tot, en la pintura, en la representació, en el món del real. I llavors, per cagar-me en tot, vaig fer la taula de Natura morta, amb fulles, pedres, aigua, per fotre’m de la natura morta dels bodegons. Però a la vegada, per dir «Hi ha herbes, algues, petxines...», perquè la natura és una peça de museu, ja que aquests elements es presenten com a coses del passat que deixaran d’existir”.

Era el final del franquisme i l’Alexandre Cirici ho va ressenyar a Serra d’Or. “Vam tenir sort d’ell, si no no hauríem existit. En Tàpies era la gran boca que s’ho menjava tot, i es va emprenyar amb en Cirici perquè explicava què fèiem els més joves”. 44 anys després la Fina va rebre el Premi Nacional d’arts visuals i va pronunciar allò de “Fina, sembra que uns altres ja ho recolliran. No oblido tots els que han sigut abans que jo”.

stats