Borja de Riquer: "El passat era pitjor"

Fa poc més d’un segle els catalans –bona part dels catalans– no sabíem llegir. "Als segles XVIII i XIX el 70% de la població de Catalunya era analfabeta, de manera que per a la majoria de ciutadans la informació es transmetia oralment o a través d’imatges", explicava l’historiador Borja de Riquer al barceloní Palau Requesens, seu de la Reial Acadèmia de Bones Lletres, institució que ell presideix. I tot seguit afegia: "No siguem nostàlgics. La gent vivia pitjor, les condicions de vida eren molt pitjors". De Riquer és una veu autoritzada per dir-ho. És un savi que ha estudiat profundament la història de Catalunya dels darrers segles. Ha coordinat el voluminós llibre (un quilo i mig de pes!) La memòria dels catalans, motiu de l’apassionada conversa que va teixir amb el director adjunt de l’ARA, Ignasi Aragay, en un acte del Club Prèmium del diari.

La memòria dels catalans explica els principals símbols, llocs de memòria, mites, llegendes, tradicions... que formen el nostre imaginari col·lectiu. Hi ha uns quants símbols que eren d’un petit territori i van estendre’s per Catalunya. És del cas de la sardana, que en poc temps va passar de ser una dansa empordanesa a convertir-se en la dansa catalana per excel·lència. "Des dels temps de la Solidaritat Catalana (1905-1907), la sardana va acompanyar la senyera i Els segadors en bona part dels actes reivindicatius i festius del catalanisme", va explicar De Riquer.

El llibre recull elements d’allò més diversos que formen l’ADN dels catalans, des de l’1 d’octubre del 2017, efemèride que ha estat incorporada aviat i de manera àmplia al nomenclàtor de pobles i ciutats (i, en canvi, no ho ha estat la declaració d’independència del Parlament de Catalunya del 27 d’octubre del 2017, que molts volen oblidar) fins a trets del nostre caràcter, d’ara i d’abans. "En algunes èpoques no hem estat gaire ben vistos: els habitants dels comtats catalans del segle X eren definits pels andalusins com a gent bruta, que amb prou feines es rentava un cop a l’any, i com a traïdors, i els del segle XVII com a bandolers i desarrelats", va subratllar Borja de Riquer.

L’historiador també va dedicar unes paraules a la nostra llengua. "La batalla per la llengua s’ha guanyat a les ciutats, i hem tingut la sort que el català s’hi ha mantingut, en totes les classes: les populars, les mitjanes i una part de les altes, que si bé sovint s’han passat al castellà no han abdicat del català i l’han continuat utilitzant no només en l'àmbit familiar sinó també en els negocis; a més, des de fa molts segles el català té una literatura de prestigi", va remarcar De Riquer. "Però hi ha alguns historiadors, com ara Josep Fontana, que, sense menystenir la llengua, han sostingut que altres elements com les lleis són fonamentals en l’ADN dels catalans", va subratllar Aragay. "El dret català afectava bàsicament els propietaris, i durant molts segles molts catalans no anaven mai al notari: no tenien res a deixar", va rebatre De Riquer.

Durant la xerrada els assistents anaven observant els retrats de "catalans il·lustres" que hi ha penjats a les parets de la sala d’actes de l’Acadèmia: el poeta Joan Maragall, l’indià i promotor del tren de Barcelona a Mataró Miquel Biada, l’arquitecte Antoni Gaudí, la reina Elisenda de Montcada… i molts més, alguns dels quals eren esmentats per De Riquer o Aragay en algun moment de la conversa.

La trobada va ser molt participativa. Un dels membres del Club Prèmium de l’ARA va destacar la importància de l’esport com a element integrador dels nouvinguts, i va recordar que a l’època franquista el Barça era un refugi de catalanitat. "I també ara. Hi ha catalans que s’emocionen més amb l’himne del Barça que amb Els segadors", va destacar Aragay, i amb un somriure va afegir: "Fins i tot algun dels meus fills".

Ara que "patim" una onada de "novíssims catalans", vinguts d’arreu, sobretot de Llatinoamèrica i Àfrica, "calen polítiques públiques i privades intel·ligents i hàbils per integrar-los", va sostenir De Riquer. "Però hem de tenir en compte que la identitat catalana és cada cop més plural. Jo poso com a exemple d’un excel·lent element d’integració els castellers. Els que jo conec tenen participants de molts països: a casa parlen la seva llengua, però quan fan de castellers parlen català", va precisar Borja de Riquer. I Ignasi Aragay va afegir: "A l’Institut Miquel Tarradell, al Raval, just al costat de la seu de l’ARA, s’hi parlen una vintena llengües, però quan els alumnes venen al diari tots parlen amb nosaltres en català". No hem d'abaixar la guàrdia: si conservem la llengua la nostra identitat no s’afebleix.