David contra Goliat

El proppassat dijous 28 de novembre, la Dra. Mercè Barceló, catedràtica de dret constitucional i coordinadora del Col·lectiu Praga, va escriure un article a 'El Periódico' intitulat “Un error interessat”. L’opinió rotunda de la Dra. Barceló és que, en virtut de l’article 155 de la Constitució espanyola (CE), l’Estat no pot suspendre l’autonomia de Catalunya.

Per tal de comentar aquesta opinió resulta convenient recordar el que disposa el primer apartat de l’article 155: “Si una Comunidad Autónoma no cumpliere las obligaciones que la Constitución u otras leyes le impongan, o actuare de forma que atente gravemente al interés general de España, el Gobierno, previo requerimiento al Presidente de la Comunidad Autónoma y, en el caso de no ser atendido, con la aprobación por mayoría absoluta del Senado, podrá adoptar las medidas necesarias para obligar a aquélla al cumplimiento forzoso de dichas obligaciones o para la protección del mencionado interés general.”

La Dra. Barceló defensa l’opinió que entre “les mesures necessàries” de l’article 155 no s’inclou la suspensió de l’autonomia a partir d’una interpretació sistemàtica o de conjunt de la CE. Concretament raona que seria contrària als articles 2, 147 i 152.2 CE. Tot seguit intentaré mostrar que, segons el meu parer, aquesta argumentació és, com a mínim, insuficient.

L’article 2 estableix el dret a l’autonomia i suspendre l’autonomia no és en rigor negar aquest dret. De fet, només et poden suspendre l’autonomia si prèviament et reconeixen o ostentes un dret a l’autonomia. L’article 147 disposa que l’Estatut d’Autonomia és la norma institucional bàsica de cada comunitat autònoma i l’article 152.2 estableix que per a reformar els Estatuts d’Autonomia cal seguir el procés de reforma que els propis Estatuts regulin. Certament una suspensió de l’autonomia de Catalunya implicaria una suspensió de l’Estatut d’Autonomia, però suspendre la norma estatutària no és ni invalidar, ni expulsar, ni reformar tal norma. Per tant, no és contradictori que l’Estatut segueixi sent la norma institucional bàsica i que s’hagi de reformar segons les seves pròpies disposicions amb el fet que una de les “mesures necessàries” de l’article 155 pugui ser la suspensió de l’autonomia. En definitiva, tals articles 2, 147 i 152.2 CE no semblen anar tan contra la suspensió de l’autonomia, sinó contra la dissolució de l’autonomia. En aquest sentit, mentre la suspensió de l’autonomia només altera l’eficàcia de la norma estatutària, la dissolució de l’autonomia afectaria tant la vigència com l’eficàcia de tal norma.

No hi ha consens unànime en la doctrina espanyola sobre els límits de l’article 155 ja que com un mateix pot comprovar la redacció del precepte és ben oberta. Pedro Cruz Villalón, expresident del Tribunal Constitucional i ara advocat general del Tribunal de Justícia de la Unió Europea tem que es tracti d’una “clàusula general” de “plens poders” –no entre Estat i ciutadans, sinó entre Estat i comunitats autònomes-. El Dr. Cruz es refereix a l’article 155 com la “dictadura constitucional”. Qui decideix sobre l’article 155 reflecteix qui ostenta la sobirania en termes constitucionals espanyols. Segons Cruz i altres patums com els Drs. García de Enterría i Muñoz Machado creuen que l’art. 155 atribueix un poder de substitució a l’Estat (que es pot traduir en una suspensió de l’autonomia) en virtut dels quals es pot imposar jeràrquicament davant de les comunitats autònomes. Una altra manera de cercar el significat de l’art. 155 és acudir al dret constitucional alemany puix que el 155 s’inspira directament en l’article 37 de la Constitució alemanya. Sembla que l’article 37 inclouria dictar instruccions a les autoritats del Land, mesures de pressió financera, l’execució substitutòria de l’activitat legislativa i executiva, el segrest del poder executiu o legislatiu del Land a través d’un comissari federal (en el nostre cas, podria ser la Delegada del Govern central), la intervenció de la policia... Sembla però, que hi ha un cert consens tan a Alemanya com a Espanya que tals mesures necessàries no inclourien la liquidació o dissolució del Land o Comunitat autònoma. La intervenció de l’exèrcit tampoc seria suficient apel·lant a l’article 155, requeriria invocar els estats de setge o d’excepció.

Així doncs, cal centrar-nos en el consens doctrinal en virtut del qual les “mesures necessàries” cal que siguin: necessàries, proporcionals, adequades, temporals o transitòries, concretes i el menys lesives del dret a l’autonomia política. En un sentit similar es posiciona el Consell Assessor per a la Transició Nacional. Tot això em porta a concloure que no podem frivolitzar les mesures que pot emprendre l’Estat central si la Generalitat de Catalunya emprèn vies il·legals per obtenir la independència. Com que l’Estat central podria reaccionar rotundament en cas de referèndum il·legal o declaració unilateral d’independència, cal una majoria quantitativa i també qualitativa de ciutadans a favor de la independència. Amb la noció de majoria qualitativa em refereixo a la capacitat de resistència a l’embat de l’Estat. Si la independència és negociada només cal una majoria quantitativa, però si és unilateral cal que sigui una majoria qualitativa, ferma, tenaç. En vistes que l’Estat va tancant cada vegada més les portes a una independència negociada, caldrà que els polítics catalans analitzin bé la majoria qualitativa en favor de la independència.