Cinc lectures de l'entrevista al President

A ningú se li escapa la rellevància, a molt pocs dies de la Via Catalana, de les declaracions de President a l’entrevista de Mònica Terribas. Quina lectura n’hem de fer? A continuació en recollim cinc anàlisis.

Via Mas. La versió "oficial" de les paraules d’Artur Mas és que es tractaria, simplement, de l’estratègia genuïna de CiU per assolir l’Estat propi −aquesta és la posició de 'La Vanguardia', per exemple, de Jordi Barbeta−. La voluntat de celebrar la consulta seguiria intacta −tal com va dir el mateix President i ja ha reiterat− i es faria seguint els consells del CATN: esgotant les possibilitats legals −n’hi ha cinc, segons el primer informe publicat−. Emparant-se en el mateix informe del CATN, CiU defensaria que l’alternativa més factible i prioritària a la consulta és la celebració d’unes eleccions plebiscitàries que, amb voluntat d’esgotar la legislatura, se celebrarien el 2016 com a màxim −és a dir, al final de la legislatura.

Els dubtes sobre aquesta via ja els ha expressat l’oposició i especialment ERC: supeditar la consulta a la tolerància de Madrid rebutjant d’entrada l’unilateralisme pot ser vist com un error estratègic −ensenyar massa cartes−. A més a més, tot i les suposades negociacions sembla ciència-ficció creure que el govern central autoritzaria una consulta.

Missatge encriptat. Una hipòtesi alternativa, no sabem si per consolar les consciències dels més independentistes o precisament perquè hi ha unes negociacions en marxa, seria considerar el missatge de Mas com una crida al suport popular. Mancat de comprensió dins la federació nacionalista −si més no, per part d’Unió− i molt pressionat des de l’oligarquia del pont aeri, el president buscaria que la mobilització del dia 11, o altres, li acabin "demanant" tirar pel dret i fer la consulta, encara que no sigui tolerada per Madrid.

Aquesta interpretació no tindria en compte que Mas actua de la mà del seu Govern ni tampoc que aquesta estratègia es podria transformar fàcilment en una manca de lideratge ja que podria fer la sensació que Mas va a remolc de l’independentisme de carrer o cercant la mobilització popular.

Reforçar el lideratge. Justament, la interpretació contrària és la que feia Fabián Mohedano en aquesta piulada. Mas hauria volgut aclarir quin és el full de ruta a pocs dies de la Via Catalana precisament per no repetir la situació del darrer 11 de Setembre. En aquella ocasió, la gran manifestació va acabar forçant unes eleccions anticipades i un canvi ràpid d’estratègia. Aquest cop s’anticiparia a la mobilització per assenyalar que és el Govern qui ha de pilotar el procés.

Ara bé, el càlcul per guanyar popularitat xoca amb la reacció d’una part de l’independentisme (ANC, Òmnium, ERC, CUP, ICV) que va entendre les paraules de Mas com una marxa enrere o, si més no, com un refredament del procés.

Mantenir el poder. La coneguda tensió que viuen els partits polítics que governen també podria ser darrere la posició de Mas. El dilema entre (a) guanyar la reelecció −eleccions autonòmiques− o (b) promoure el programa polític propi −fer la consulta− s’hauria resolt a favor de la primera opció per part de Mas, que voldria assegurar que CiU no arriba a les urnes en un moment de gran debilitat i, per tant, es posposaria fins al 2016 la crida a les urnes, si més no, per guanyar temps.

Malgrat l’evidència que el càlcul electoral forma part de tota formació política, resulta dubtós pensar que dilatant el procés CiU guanyés terreny a les urnes. En tot cas, CiU guanyaria temps per mirar de recuperar-se i evitar el 'sorpasso' republicà.

Traïció. Finalment, la lectura més dura de l’entrevista de Mas seria la que apunta a una traïció. La traïció dels líders (Xirinacs) seria en aquest cas una repetició del pacte Mas-Zapatero: rebaixar les aspiracions catalanes a canvi d’un finançament millor −mas ja ha dit que aquesta no seria la negociació− o d’una consulta 'light' inspirada en les primeres versions del procés escocès −preguntes múltiples, etc...−. En aquesta hipòtesi, les paraules de Mas a Mònica Terribas serien una prova que CiU no té una voluntat real de plantejar la secessió.

És clar que a CiU li pesen molt els anys d’autonomisme i de l’estratègia del peix al cove a l’hora de plantejar un enfrontament amb l’Estat. Ara bé, tal com deia ahir mateix Toni Soler, alguns només es creuran Mas quan l’afusellin a Montjuïc. A més a més, tal com ha explicat Jordi Graupera, una versió radical d’aquesta hipòtesi cauria en la paradoxa per part dels independentistes de fiar la sort del procés a la voluntat de Mas, una tesi molt propera a la de la dreta espanyola.

El lector pot decidir quina de les interpretacions considera més plausible −cal recordar que la lògica política permet més d’una interpretació simultània, o fins i tot contradictòria− o si n’hi ha d’altres. En tot cas, podem dir que l’entrevista va aclarir i enfosquir el procés a parts iguals. Si d’una banda Mas ensenyà les cartes i rebutjà sortir de la legalitat −permís o tolerància de l’Estat−, de l’altra, obrí la perspectiva d’una legislatura potser encara més complexa: amb el suport de qui governaria si el govern espanyol rebutja el referèndum?; en quin escenari se celebrarien unes eleccions plebiscitàries?; acceptarà la mobilització civil una dilació del procés fins més enllà del 2016? La incertesa, doncs, es manté. El procés continua.