L'ordre dels factors altera el producte?

En les dues Sentències de 25 de febrer d’enguany, el TC ha declarat inconstitucional bona part de la Llei catalana 10/2014 sobre consultes populars no referendàries i el Decret 129/2014 de convocatòria de la consulta no referendaria sobre el futur polític de Catalunya. És important destacar, en primer lloc, que el TC ha sentenciat relativament ràpid i per unanimitat. A vegades, buscar el màxim consens plenari por abonar una trigança excessiva però no ha estat el cas. Entre altres motius, la jurisprudència ja estava traçada. El TC ha seguit la seva línia jurisprudencial més consolidada i l’ha esclarit i aplicat en el cas concret que tenia sobre la taula.

En aquestes Sentències es declaren inconstitucionals les consultes populars no referendàries d’àmbit general. A diferència de les consultes no referendàries sectorials, les consultes populars en les quals es crida a la generalitat de l’electorat són consultes populars referendàries. És a dir, que en dret, com en altres àmbits de la vida, el nom no sempre fa la cosa. Les coses són el que són i no sempre el que es diu que són. Les consultes no referendàries de caràcter general són, segons l’alt tribunal, referèndums encoberts que pretenien eludir la necessitat d’autorització estatal que la Constitució exigeix en el seu article 149.1.32. Alhora, i això és més qüestionable, el TC reitera que l’Estat central, a més de tenir la competència d’autoritzar referèndums, també la té per a regular-los. Aquesta competència sobre la regulació referendària, segons el TC, es desprèn de la connexió dels articles 23, 81, 92 i 149.1.32 de la Constitució. Res de nou. Ja ho havia apuntat en la STC 103/2008 i ho havia confirmat en la STC 31/2010 quan va interpretar conforme a la Constitució la competència catalana sobre consultes populars de l’article 122 de l’Estatut.

Fins ara hem vist les raons de naturalesa més competencial per emetre la declaració d’inconstitucionalitat. Passem ara a veure les raons materials que explicita el Tribunal. Les Sentències de 25 de febrer de 2015 són continuistes de la Sentència 103/2008 en un aspecte molt rellevant: no es pot consultar a la ciutadania basca (en la Sentència de 2008) ni catalana (en les Sentències de 2015) sobre la independència, la secessió o l’autodeterminació, qüestions totes elles, reservades al poble espanyol per via de reforma constitucional. Permeteu-me que citi un dels fragments més rellevants de les Sentències de 25 de febrer:

En primer lugar, queda fuera de la competencia autonómica formular consultas, aun no referendarias, que incidan sobre “sobre cuestiones fundamentales resueltas con el proceso constituyente y que resultan sustraídas a la decisión de los poderes constituidos. El respeto a la Constitución impone que los proyectos de revisión del orden constituido, y especialmente de aquéllos que afectan al fundamento de la identidad del titular único de la soberanía, se sustancien abierta y directamente por la vía que la Constitución ha previsto para esos fines. No caben actuaciones por otros cauces ni de las Comunidades Autónomas ni de cualquier órgano del Estado, porque sobre todos está siempre, expresada en la decisión constituyente, la voluntad del pueblo español, titular exclusivo de la soberanía nacional, fundamento de la Constitución y origen de cualquier poder político” (STC 103/2008, de 11 de septiembre, FJ 4). Es patente, pues, que el parecer de la ciudadanía sobre tales cuestiones ha de encauzarse a través de los procedimientos constitucionales de reforma.

És a dir, que no està en mans dels poders constituïts de les comunitats autònomes, ja siguin simples regions o nacionalitats, ni de l’Estat la potestat de formular qüestions la resposta afirmativa de les quals exigiria una reforma constitucional d’una part fonamental de la Constitució. No està en mans de l’electorat ordinari poder replantejar-se a partir de referèndum les decisions essencials que es van prendre en el moment constituent. Malgrat que el Tribunal és bastant sobri en la motivació d’aquesta doctrina, hi ha bones raons per mantenir aquest parer, entre d’altres, preservar el consens constituent pel que fa a les decisions fonamentals. Com que el referèndum podria ser un mecanisme disruptor del consens, se cenyeix l’ús del referèndum com a mecanisme per a ratificar les reformes constitucionals i, no en canvi, per iniciar-les o propugnar-les. El TC exigeix que es respecti el fet que la Constitució preveu el referèndum en el darrer tram del procés de reforma constitucional. És per això que el TC ve a dir que, en relació amb aquelles matèries fonamentals que requereixen reforma constitucional, l’ordre dels factors altera el producte.

Tot i que es pot acceptar el parer del Tribunal com a regla general, la qüestió de la secessió d’una nacionalitat mereix una regla especial. Sense poder abordar-ho en detall aquí, deixeu-me apuntar un raonament teòric i un de pràctic. Els membres d’una nació subestatal que es vol afirmar i constituir com a poble sobirà i independent haurien de ser consultats. La potent conjunció dels principis de nacionalitat i de democràcia així ho indica. Una concepció raonable de la democràcia multinacional així ho recomana. D’altra banda, no seria pràctic iniciar un complex procés de reforma constitucional si prèviament desconeixem la voluntat d’aquests membres.

Una vegada hem vist que les Sentències de 25 de febrer de 2015 són continuistes de la Sentència 103/2008, on queda la Sentència 42/2014 sobre la Declaració de sobirania i del dret a decidir? Malgrat que la Sentència de 2015 només es dicta onze mesos més tard, la Sentència de 2014 sembla molt allunyada. Mentre prestigiosos juristes catalans consideraven que la Sentència 42/2014 representava una superació de la Sentència 103/2008, altres ja vam alertar que calia interpretar-la de manera continuista. Era un canvi de to, no un canvi de doctrina vaig dir i ho vaig il·lustrar amb la metàfora “mà de ferro en guant de seda”. Que no se’m malinterpreti però: la Sentència de 2014 era tan vague, o tan ambigua, que permetia diverses lectures. Les Sentències de 2015 han mostrat la fragilitat de la seda i la tenacitat del ferro.

Encara queda pendent de sentenciar la Llei catalana 4/2010 sobre consultes populars referendàries la qual, a diferència de la Llei 10/2014, sí que preveu que la Generalitat hagi de demanar l’autorització prèvia de Madrid per a poder convocar un referèndum. En tal moment veurem si el TC acaba de reblar el clau. Si ara mateix em fan pronosticar la sort de la Llei 4/2010 per a consultar a la ciutadania de Catalunya sobre la independència, haig de contestar, a la llum de la jurisprudència actual, que també seria una via declarada inconstitucional. Ara bé, el fet que la fortuna d’aquesta via consensual sigui qüestionable, no necessàriament hauria de comportar el seu abandonament. Tal com he anat repetint en els articles precedents:

"Durant el llarg camí en el qual les vies negociades i constitucionals són sistemàticament negades i la mobilització popular és intensa, sostinguda i perllongada, les vies democràtiques unilaterals es van legitimant, envigorint, reforçant moralment. Després d’aquesta majoria democràtica mobilitzada prolongadament, es poden superar legítimament les barreres constitucionals erigint-se Catalunya com a nou Estat i com a nou poder constituent."

*En Pau Bossacoma és Doctor en Dret per la Universitat Pompeu Fabra i actualment és investigador visitant a la Universitat d'Edimburg.